Llibres

novetat literària

Pierre Lemaitre quan escriu transpira, no s’inspira

Pierre Lemaitre (París, 1951) va estudiar psicologia i va dedicar força anys a la formació d’adults, ensenyant comunicació, cultura i, també, literatura a bibliotecaris fins que, quan tenia 55 anys, el 2006, va debutar en novel·la amb Irene, la primera de les quatre novel·les policíaques protagonitzades pel peculiar comandant de la policia parisenca Camille Verhoeven.

Va ser l’inici del seu èxit, com se sol dir, de crítica i públic –cosa complicada d’aconseguir–, i no ha parat de publicar. El 2013 va rebre el prestigiós premi Goncourt per Ens veurem allà dalt, primera part d’una trilogia dedicada a les dues guerres mundials.

Té 72 anys, plens d’energia i sentit de l’humor, i ha visitat Barcelona per presentar la seva quinzena novel·la, El silenci i la ràbia, segona part de la tetralogia Els anys gloriosos, que va iniciar amb El gran món. En català, tota la seva obra l’ha publicat Bromera, amb traducció d’Albert Pejó. En castellà, uns quants dels seus títols els ha publicat Salamandra, en aquest cas, amb traducció de José Antonio Soriano.

L’èxit de Lemaitre en els diferents gèneres que ha tocat, com ara històric, policíac i tots dos junts, ha estat inqüestionable. Ell, amb una simpàtica modèstia, hi treu importància: “No crec en la inspiració, crec en la transpiració.” “No soc un escriptor, soc un novel·lista, un artesà amb una bona tècnica. Per mi, escriure és una feina com qualsevol altra, amb moltes diferències, però una feina. Per escriure novel·les cal més dedicació i tècnica que talent”, opina l’autor parisenc.

La tetralogia que ara està escrivint està centrada en els 30 anys daurats del capitalisme, un moment convuls en què la lluita de les dones per la seva emancipació, les vagues i el desencís generalitzant desmentien el mite, tot just encunyat, dels “anys gloriosos”.

“No és ben bé la continuació de l’anterior novel·la, és una segona etapa d’una nissaga familiar. Intento descriure, a través de quatre novel·les, el que a França s’anomena «els anys gloriosos». La intenció és que es puguin llegir de manera independent sense cap entrebanc.”

La família Pelletier és la protagonista dels quatre títols però, en cadascun, Lemaitre posa el focus damunt un dels quatre fills. “Si en el primer, que comença el 1948, el protagonista va ser el fill petit, Étienne, en aquest, que comença el 1952, és Hélène. En el tercer serà Françoise i passarà el 1959 a Praga, amb el Teló d’Acer de fons. L’últim tindrà lloc el 1963 i el protagonista serà el primogènit, Jean”, detalla Lemaitre.

Any 1952, doncs. Els germans Pelletier planten cara als desafiaments que els presenta la ciutat de París. Hélène, que és periodista, inicia un reportatge sobre una misteriosa mort durant la construcció d’un embassament i serà testimoni d’una calamitat que li canviarà la vida. François intentarà descobrir més informació sobre la seva estimada Nine. I, per la seva banda, Jean malda per controlar les seves pulsions mentre és víctima dels perversos atacs de la seva dona, Geneviève. “Geneviève és la dolenta i cada cop que vull que sigui encara més dolenta, ho és... De fet, Geneviève, soc jo”, assegura Lemaitre, jugant amb la famosa frase de Flaubert.

A El silenci i la ràbia, la jove Hélène és la veritable heroïna de la novel·la i el personatge a través del qual Pierre Lemaitre narra, amb el seu subtil humor i destresa tècnica habituals, alguns dels temes potents de l’època, com ara el consum de masses, els reptes del periodisme modern i la situació desfavorable de les dones.

“Després d’una etapa amb molt d’atur i molta inflació, a la dècada dels cinquanta tot anava millor per a tots els ciutadans menys... per a les dones. Les dones començaven a estar alliberades, però la publicitat de l’època mostra que l’alliberament consistia en rentadores, neveres, planxes... Continuaven sent serventes dels homes. I ells volien dones maternals, per poder tenir fills i la casa cuidada”, afirma.

“A través d’Hélène parlo de l’avortament, més perseguit aquells anys que els anteriors; de la dona en el mercat laboral, reduït perquè era millor, pels homes, que es quedessin a casa, i de l’energia elèctrica, perquè ella fa un reportatge dels últims dies d’un poblet que quedarà negat per construir un embassament. I aquí va començar un període que considero criminal, perquè és quan es va posar en marxa l’escalfament climàtic. Ells no eren conscients d’aquest fet, però els lectors actuals, sí”, detalla l’autor.

En el llibre, Lemaitre recrea un reportatge real que es va publicar a la dècada dels cinquants a la revista Elle per esbrinar si les dones franceses eren prou netes, amb unes estadístiques que avui dia sorprenen, per una falta d’higiene evident. “L’article sobre si les dones franceses eren prou netes és un article d’home escrit per una dona. La dominació masculina era tan gran que les dones escrivien amb mentalitat d’home.”

Sobre la tècnica, Lemaitre diu que té les seves regles i trucs, com ara girs, tensió, sorpreses..., que aplica a tot el que escriu, sigui del gènere que sigui, perquè ell sempre és el mateix novel·lista. Triga una mitjana de 18 mesos a escriure una novel·la i, quan cal, un terç d’aquest temps el dedica a la documentació, tot i que mira de limitar-la. “Desconfio de la documentació. Quan estava preparant Ens veurem allà dalt, tenia tanta documentació que em va agafar por d’escriure...” La va superar eliminant-ne tot el que era sobrer. I li van donar el Goncourt.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

NOVEL·LA GRÀFICA

L’autor italià Zerocalcare s’endinsa amb la novel·la gràfica ‘Kobane Calling’ en el conflicte del poble turc

Barcelona
ARTS EN VIU

El teatre objectes venç els clàssics a la Mostra d’Igualada

IGUALADA
Salvador Domènech
Escriptor i psicopedagog

“Cal dignificar les persones que van morir per la causa democràtica”

Barcelona
CRÍTICA

Un home que ha fet un bon ús de la mort

CINEMA

El català Marc Ferrer i el coreà Taeyang Kim, premiats al D’A Festival de Cinema

Barcelona
LLETRES

Vaga a les biblioteques de Barcelona la vigília de Sant Jordi

BARCELONA
equipaments

Primers visitants a la seu definitiva del Museu Morera de Lleida

LLEIDA
CRÒNICA

Nit de clàssics

LLIBRES

Esteve Miralles reuneix la seva poesia a ‘L’Estrany’

Girona