L’aventura de provar com respira un espectacle estrenat fa 20 anys té el risc que no sigui tan actual com s’esperava, Oriol Broggi va estrenar Refugi el 2003 a la Sala Beckett i ara ha impulsat que es revisiti amb nou repartiment i la direcció de Mònica Molins, que es pot veure fins diumenge a la Biblioteca de Catalunya. Tot i que el ressò de la sida i la desorientació més desesperada és interessant retrobar-los en el fons del calaix del record, la peça pateix el pas del temps. Josep Maria Miró sí que l’ha encertada en la reposició d’El principi d’Arquimedes perquè, en els 10 anys d’impasse, la desconfiança cap a aquell monitor de piscina no ha fet més que créixer. Refugi comprova com la claustrofòbia d’aquests joves que no saben gestionar la maduresa és incòmoda i difícil de rescatar.

Refugi fa un retrat fosc, brut, carregat de fum i d’amargor d’una família. Imagina tres germans sobrevivint la fugida agònica dels pares. L’autora, Jessica Goldberg, va voler donar un bri d’esperança pensant que era possible reconstruir una família a partir dels pedaços d’anteriors naufragis. Ara, la directora sembla que ho llanci a les deixalles quan Amy proclama la fórmula per trobar la pau, mirant a terra, sense atrevir-se a dir-ho als ulls dels altres, insinuant que el personatge no s’ho creu.

La proposta atrapa gràcies a la posada en escena de quatre interpretacions molt sensibles i autèntiques: Lua Amat (Esperant Mr. Bojangles, Reiterat rei tarat), Joan Esteve (Le Congrés ne marche pas), Daniel Mallorquín (Massa brillant, Black sun) i Laura Roig (Ifigènia, Enterrando a Dodot) pràcticament debuten professionalment en aquest muntatge complex, carregat d’arestes (com també s’hi van trobar unes joves Clara Segura i Mar Ulldemolins en la versió dirigida per Oriol Broggi el 2003). L’espai és exposat, directe, sense filtres, com un tub de llum indirecta. Amy (Laura Roig) s’ha quedat l’habitació dels pares. Becca (Lua Amat) passa les nits fora de rave en rave. MAT (Daniel Mallorquín) només surt de casa per atendre ensenyances cristianes. Escriu i busca la llum. Sam (Joan Esteve) ve a desestabilitzar aquest equilibri rocambolesc. L’escenografia es distancia tant com pot de les voltes de pedra medieval de la Biblioteca. Per això, es cobreix amb una mena de lona que encapsula les angoixes. Serà decisió de cadascú decidir si l’obra redimeix la família o si s’és testimoni del principi de l’hecatombe. Un final preciós, terriblement exposat a l’abisme.