“He emigrat als Estats Units per guanyar-me les garrofes com a músic, he començat una banda amb els amics irlandesos i, per primer cop, se m’ha acudit cantar en català.” Núria Graham (Vic, 1996) deixava constància amb aquesta piulada, el passat mes de març, del seu actual moment vital i professional, marcat per nombroses feines com a músic de sessió (com a guitarrista, però també baixista i pianista) i la posada en marxa, junt amb Aoife Nessa Frances i Brendan Doherty, del grup Red Stamp, que, divendres, actuarà a Paral·lel 62 en el marc del Primavera Sound.

Graham, via Zoom, ens atén des del seu nou pis a Brooklyn. Al costat té el jardí botànic, però, segons en adverteix de seguida, quan fas de session woman a Nova York, no et sobra gaire temps per a l’oci ni el relax. “Se m’ha encomanat aquesta cosa de ser incapaç de relaxar-se que tenen els músics d’aquí –explica–. Viure aquí és tan car que no pots dir allò de: «Bé, aquesta setmana m’ho prendré amb un xic més de calma.» A Catalunya, quan no estava de gira, descansava. Ara, a Nova York, ja no.”

Una trucada, l’any passat, de Phil Weinrobe (productor del Bright Future d’Adrianne Lenker) per col·laborar en el nou disc de la britànica Billie Marten (Dog Eared, previst per al pròxim mes de juliol) va ser el punt d’inflexió en aquesta història. “Al començament, em va semblar una mica freakie que algú volgués que una catalana anés a gravar el disc d’una artista anglesa a Nova York. Però aquells cinc dies que vaig passar a l’estudi, en què vaig conèixer ple de músics que després van convertir-se en els meus amics, em van canviar la vida”, confessa l’artista vigatana, que, de mica en mica, després d’haver viscut a Vic, Barcelona i la Bisbal d’Empordà, va anar convertint Nova York en la seva residència fixa.

Des d’aleshores, Graham està involucrada en projectes com ara el de la californiana Hannah Cohen, amb qui girarà com a guitarrista els pròxims mesos per tots els Estats Units, o, aquesta vegada com a baixista, en el de la també californiana Maia Friedman, així com en nombroses sessions de gravació. “Cada vegada, més gent venia a buscar-me, i em vaig adonar que a Nova York hi podria haver feina per a algú com jo –assenyala–. A Catalunya, no penso desaparèixer del mapa d’un dia per l’altre, i estic molt agraïda de com m’han anat les coses, ja que haver-me pogut guanyar la vida durant deu anys cantant en anglès no està gens malament! Però no em feia feliç viure només de la meva carrera: ara, faig el meu nou disc; després, faig una gira de concerts amb aquest disc; quan acaba la gira, descanso una mica i torno a fer un altre disc meu... El que vull és fer de músic cada dia! Sí que és cert que Amaia [cantant per a la qual, a Catalunya i la resta de l’Estat, Graham va prestar serveis com a guitarrista de la gira] em va donar una oportunitat magnífica, però, en general, almenys en la meva escena, no som prous o no hi ha tanta feina per poder fer de músic diàriament.” A Nova York, hi afegeix, “fer de músic per altra gent no es veu en absolut com un fracàs” i la “coexistència” de músiques diverses és una carta que, en ella, juga a favor. “Això és esperançador, com a músic, ja que, a vegades, m’havia arribat a qüestionar si no hauria d’estar fent alguna altra història perquè el meu projecte funcionés. A Nova York, tens la sensació que no hi ha estils que escombrin els altres, sinó que passen un munt de coses alhora.”

Entre sessions de gravació, però, Graham ha pogut emprendre un projecte transatlàntic, Red Stamp (representat per Primavera Labels, segell discogràfic del Primavera Sound) amb la irlandesa Aoife Nessa Frances, amb qui, després d’una època amb cert desànim posterior al seu cinquè disc, Cyclamen (2023), va començar a escriure música i fer concerts conjuntament. Dancing with my baby , el primer dels cinc temes que han gravat a veure la llum, és en català, llengua en què Graham, filla de pare irlandès i mare basca, no havia escrit mai fins ara. “Haver vingut a viure a Nova York m’ha fet adonar fins a quin punt estic connectada amb la meva llengua”, confessa. “De moment, és una única cançó, i no sé si n’hi haurà més després d’aquesta, però és ara, quan parlo anglès tot el sant dia, que em surten més coses en català!”