S’ha parlat prou de la sentència que el Tribunal Suprem d’aquest Regne d’Espanya ha dictat sobre l’obligació de retornar els murals de la sala capitular de Sixena a aquest monestir aragonès (aragonès però sempre de la diòcesi de Lleida fins a l’amputació política recent). Com és sabut, des de la Guerra Civil els murals són dipositats al MNAC. Quan se’n produí el salvament, per part de l’historiador de l’art i arquitecte Josep Gudiol Ricart, les pintures acabaven de sofrir un incendi terrible en el marc de les accions iconoclastes anarquistes de la Guerra Civil contra esglésies i convents. Les parts de les pintures que encara restaven havien quedat molt cremades i el color s’havia perdut. Les cobertes de la sala malmeses deixaren el que restava del conjunt pictòric a la serena.

Gudiol quedà fortament colpit per aquella destrucció terrible. Ell era qui coneixia més a fons l’obra, ja que, a part de ser un gran especialista en pintura medieval, anys abans havia fotografiat el conjunt sencer i amb detalls. Es proposà, doncs, salvar el possible d’aquella joia, i tot i que queia fora de la jurisdicció política –però no eclesiàstica– catalana, posà en nom de la Generalitat tots els recursos que pogué, intel·lectuals i materials, en desplaçar-se allà i fer-hi una enorme tasca quirúrgica de precisió per extreure les restes pictòriques del mur, fixar-les curosament en un nou suport, i endur-se-les a un lloc segur, que va ser la Casa Amatller de Barcelona. El mateix Gudiol m’havia parlat molts cops d’aquella epopeia, que la portava gravada a foc en el seu ànim, sense la qual avui els murals de Sixena no serien objecte de cap litigi perquè s’haurien acabat de destruir, i només els coneixeríem pel gran reportatge fotogràfic que n’havia fet el mateix Gudiol abans de la guerra. Sigui com sigui, sempre que toquem el tema dels murals de Sixena tothom s’ha de treure el barret davant Gudiol, fins i tot els que des de la comunitat autònoma veïna l’han ultratjat com si en lloc de l’estudiós i el salvador n’hagués estat el lladre, o fins i tot, en un deliri últim de calúmnia, el relacionessin amb els incendiaris mateixos. Cal ser molt sectari per insinuar coses així.

Aleshores no s’hi pogué fer res més. Defensar-se dels estralls de la guerra era el més immediat. Però a la postguerra els murals es dipositaren al Museu d’Art de Catalunya –el nom que tenia aleshores l’actual MNAC–, i anys després, sota l’hospitalitat del seu director Joan Ainaud de Lasarte, un altre medievalista eminent i deixeble de Gudiol mateix, les parts malmeses foren reconstruïdes per no deixar el conjunt il·legible. Ara la moda entre els restauradors és no refer res que estigui desfet, però aleshores es preferia aquest altre sistema, igualment digne, i que no tinc cap dubte que quan el vaivé de l’onada de les modes ho permeti tornarà a ser vigent. El mateix Gudiol, que havia fundat un taller de restauració, es va fer càrrec de la tasca, no pas senzilla, amb el seu equip encapçalat pel seu germà Ramon.

No m’allargaré en aquest sentit, ja que no soc medievalista i prefereixo meditar a l’entorn del problema jurídic que s’hi ha creat. A Catalunya només les ànimes de càntir tenien l’esperança que el Suprem donés la raó a la postura de no tocar més aquest conjunt tan castigat. És el mateix tribunal –diuen que Alt–, bé que no la mateixa sala, que va dictar sentències fora mida en el procés més o menys recent contra l’independentisme català. Jo, com que aleshores ja estava jubilat, vaig tenir temps de veure diàriament la retransmissió completa per televisió d’aquell procés. Per aquest motiu vaig poder comprovar directament que res del que allà es va dir justificava les penes altíssimes de presó que s’hi varen acabar aplicant. Això sí, amb maneres mel·líflues, jugant a la hidalguía, per part del president del tribunal, no fos cas que li diguessin que no es comportava com un senyor.

En època franquista, un procés així no s’hauria mai retransmès per televisió, i la seva cobertura mediàtica hauria estat fortament mediatitzada. Ara, però, el poder ja sap que censurar les coses és pitjor, i que de fet, per molt que indigni la manera d’enfocar jurídicament un procés, al capdavall no passa res, fora de la ràbia inicial dels perjudicats i els seus partidaris. Després, qui dies passa anys empeny, i l’aigua torna a la llera.

La meva experiència judicial fins aleshores es limitava a haver hagut de fer de testimoni en diversos judicis per temes artístics o d’accident. Ja en aquelles ocasions m’havia adonat que el dret processal no és una ciència exacta ni de bon tros, i que depèn molt d’imponderables i també de prejudicis. En la pràctica judicial és molt sospitós –i en definitiva inacceptable– que quan es plantegen judicis marcats per la ideologia, si el còmput de jutges blancs sobre jutges negres és de tres a dos, segur que guanyaran els interessos dels blancs, i viceversa. Aquí sí que en la justícia semblen regir les ciències exactes.

En seguir el llarg i tediós procés del Procés, doncs, el meu agnosticisme judicial ja tocà sostre. El llarg reguitzell de testimonis que passaren per la sala eren poc més que un acte litúrgic, necessari burocràticament per demostrar que s’havien seguit tots els protocols, però de tot allò que allà es va “deposar” no se’n derivaven pas les conclusions desorbitades que aquell tribunal, clarament partidari, en va treure.

I aquesta és una qüestió d’ordre superior que encara m’inquieta més. Què vol dir que el resultat d’un judici depengui –sí o sí– de si els seus jutges són “conservadors” o “progressistes”? És com si em diguessin que quan em van operar d’hèrnia o de cataractes un cirurgià d’un color i un d’un altre color ho haurien fet de manera diferent. Ho han de fer competentment i prou: doncs els jutges igual. El resultat d’un judici només hauria de dependre del que es derivés directament d’aplicar la llei després d’haver escoltat amb serenitat les proves que aportin els testimonis i els lletrats de les parts, que aquests sí que per definició són parcials. La justícia la pinten amb els ulls embenats, recorden?

Davant tot això jo, com a ciutadà –i sort que aquesta paraula ha recuperat la seva equanimitat política–, sento una immensa sensació de desemparament. Si no em puc refiar de la imparcialitat d’aquells en les mans dels quals la societat “democràticament” organitzada ha dipositat la responsabilitat de jutjar-me, en quin país vivim? I si, malgrat tot, s’accepta que els jutges estiguin alineats en associacions de colors diferents, caldria urgentment que el Parlament –i ara encara el Congreso– promulgués una llei en la qual s’acceptés que un processat pogués triar el color del seu jutge. Si uns i altres són igual de competents, preu per preu, que et jutgi el que pensa més com tu que no pas l’altre, que segur que a les teves culpes, infraccions o flaqueses hi afegirà agreujants procedents de les seves dèries.

I ara, sigui com sigui, i tornant al començament: alabat sia Gudiol.

*Historiador de l’art. President de la Fundació Institut Amatller d’Art Hispànic