La intel·ligència avorrida

Turguénev era un home bo, noble, d'una generositat expansiva, d'idees avançades i d'una exquisidesa culta i amable que el feien ser proper i estimat. Aquesta ànima sensible i dependent, Rakitin, sotmesa al capritx frívol i distant de Natàlia Petrovna és l'essència nuclear d'Un mes al camp, una mirada subtil de l'absurd i melindrós amor romàntic. La vida complexa de l'amor, que transcorre com l'aigua tranquil·la d'un rierol, però remullant els peus d'aquests nobles ociosos, que es passegen avorrits mentre estiuegen al camp, unes aigües melancòliques i sentimentals que mai vessaran pels marges.

La posada en escena del TNC, amb tots els possibles i dirigida per Josep M. Mestres, és agradable de veure, però li falta alguna cosa essencial. Crec que li falta un pic de matís i empenta. Tanmateix, si algun adjectiu li escau és el de correcció. Correcció escenogràfica; correcció en els actors, amb dues excepcions afortunades, i correcció en la direcció. En canvi, la il·luminació, ombrejant rostres, desconcerta; és una metàfora? El millor a dir és que tot va de menys a més, des d'una fallida, lentíssima, primera escena a un augment climàtic afortunat. La veritat és que als personatges els passen coses, i aquestes coses van prenent rellevància i actitud, encara que l'emoció no arriba. Potser hi falten relacions entre alguns personatges (Arkadi i Rakitin) o retrats més concisos –alguns tipus semblen anecdòtics–, però el conjunt és enraonat i recomanable. Un mes al camp s'ha de veure, no només per gaudir de Turguénev, sinó per l'excel·lent i divertidíssima recreació humorística que fa Carles Martínez del doctor Xpiguelski i per l'íntima interpretació de Sílvia Bel quan desplega l'ànima capritxosa de Natàlia, malgrat la deu lacrimal i l'incomprensible dèria d'aferrar totes les mans a l'abast.