Aparent equilibri

Feia temps que el Teatre Goya no proposava un muntatge de nodrit calat intel·lectual i humà com Skylight, de David Hare. Obres d'aquesta fondària reconcilien qualsevol persona amb el teatre de text. Potser perquè són obres que es fan escoltar i obliguen a un silenci expectant i tensional, que donen veu a conflictes fonamentals de la nostra època, i perquè desprenen alhora un sentiment de fraternitat que transcendeix tota època, i il·luminen, d'alguna manera, l'íntim paisatge social i humà.

David Hare és proper, malgrat impregnar les seves obres d'atmosfera anglesa, no deixa mai de ser un cronista universal de la societat contemporània, algú especialment compromès i que ens implica per la seva elevada moralitat. Sempre intel·ligent, gens banal, té una habilitat especial a teixir apassionades, increïbles, discussions sobre l'amor, la culpa i la responsabilitat, com bé mostra el dolorós enfrontament entre Tom Sergeant i la seva examant Kyra Hollis, en aquest loft suburbial amarat d'un Londres fred, que tan bé dibuixa l'espai escenogràfic del teatre Goya.

Dividida en quatre escenes i dues parts, desconcerta una mica el desequilibri actoral entre aquestes. Si en la part segona, especialment l'escena tercera, la interpretació és impecable, gairebé diria que meravellosa –potser hi manca un bri d'emoció–; en la part primera hi ha un excés de teatralitat, tics gestuals i certa mecànica. No comprenc per què. Com el jove Madaula que apareix en escena com si hagués comès algun crim imperdonable, amb una nerviositat excessiva que estaria la mar bé si fos interior i continguda.

L'espai i la llum que emmarca aquestes vides ferides és esplèndida. En canvi, sobra la musiqueta de fons emfasitzant l'aire d'algunes converses. Tanmateix, és un excel·lent muntatge, probablement el millor espectacle que hi ha en cartellera, un impressionat envit a favor del bon sentit i la intel·ligència; d'obligada assistència moral per al senyor Mas i companyia, si és que realment saben com entrar en un teatre.