Pel tall de la navalla

El Teatre Romea repeteix la posada en escena d'una adaptació. Si fa unes setmanes hi va haver L'habitació blava que recordava La ronda de Schnitzler, ara s'ha triat la localització de Patrick Marber per presentar Senyoreta Júlia de Strindberg. La direcció de Josep Maria Mestres ha apostat per una estètica realista amb uns finestrals des dels quals es projecta l'exterior, que recorda la festa passada de voltes de Festen i unes interpretacions pasteuritzades: els personatges salten del calor al fred en poques rèpliques. L'ambient de la cuina aquella nit és una cafetera a punt d'esclatar. És un duel de poder en què forçosament algú ha de sortir-ne ferit. Hi conviuen una empàtica i cruel Cristina Genebat, un cínic i a voltes somniador Julio Manrique i una impertorbable Mireia Aixalà. Cadascú imposa la seva tesi, sense donar l'oportunitat a construir res plegats: el pragmatisme impera.

El director Ramon Simó va fer un tall dels títols del seu Festival Grec a partir d'obres escrites en el període d'entreguerres. Aquesta es remunta al segle XIX. Tot i ser un bon treball, demostra que les preocupacions d'una senyoreta del 1888 no ho són de les del segle XXI. El públic no es pot sentir identificat amb uns personatges avui afortunadament desclassificats. Aproximar-ho a la nit en què els laboristes fan fora del poder Churchill (en això rau la versió de Marber) tampoc és gaire eficient.

Ibsen ja va denunciar a Casa de nines (1879) el paper secundari de les dones, sempre protegides pel pare o el marit. Strindberg dóna una volta més a Senyoreta Júlia (1888). Aquesta vol trencar amb el classisme i també amb la supeditació masculina. El conflicte apareix quan la senyoreta s'embolica amb el xofer. L'una té la classe; l'altre el sexe dominant. Hi ha una tercera persona en discòrdia, aparentment segura perdedora (perquè és serventa i és dona) però que juga la carta de l'amenaça, de la por. L'escena batalla final manté la intriga de si es produirà el viatge romàntic cap a Nova York, o si tot s'esfondrarà com un castell de sorra. És quan el vídeo dels finestrals cobra sentit, veient com Júlia camina vacil·lant, jardí avall. Porta una navalla.