Sense cultura

CRÍTICA

Jordi Bordes

Mirall amb baf de piscina

La desconfiança que genera un monitor, la clau on es cuina aquest drama d'intriga

Josep Maria Miró l'encerta de ple. Presenta una peça de matisos, de contínues dobles mirades. Obliga a prendre'n part l'espectador, que el manté actiu contínuament. La seva estructura, que cus i recús del dret i del revés la situació, obliga a canviar les opinions de cada personatge. Tot i que el debat es genera arran de la intencionalitat d'un petó d'un monitor de piscina a un nen de cinc anys, en realitat l'obra parla de com la desconfiança sembra d'ombres l'actuació dels altres. La mirada ja no és franca mai més. Com als miralls de les piscines municipals, l'escalfor de l'aigua no permet veure amb nitidesa, hi ha un baf que relativitza, que insinua, intrigant, una possible maldat o una injusta perversió de la presumpció d'innocència. A partir de quan es pot atacar la intimitat d'una persona? Quin pes té l'opinió de l'entorn per allargar o escurçar la tolerància amb l'actuació d'un tercer? Miró construeix un treball molt mesurat, res sobra. Perquè la rèplica que sembla gratuïta es revela imprescindible en la següent escena, que, generalment, és una part de la veritat que coneixen dos personatges diferents. És un treball sense fissures gràcies a un joc dramatúrgic (amb moviment d'espai escènic inclòs) que demostra com canvia la manera de veure les coses depenent si es té un punt de vista o un altre.

Les quatre intervencions són intenses. La tensió creix a bon ritme i només petites contradiccions (humanes) semblen marcar alguna esquerda: un pare que pateix pel fill se'n despreocupa quan el deixa a la piscina? Però la resposta es matisa amb el secret de la directora de la piscina. La despreocupació tampoc és una actitud responsable.

La Sala Beckett va presentar aquest treball el Grec passat. Va fer un ple quasi absolut. Ara traslladen la peça a la Villarroel, una sala amb molta més capacitat. És una operació que repeteix la de Coses que dèiem avui de Neil LaBute, dirigit per Julio Manrique. Es va estrenar amb èxit al Grec del 2010 i va anar a la Villarroel el maig següent. Quina necessitat hi ha de tirar-se a la piscina si hi ha obres de clarobscurs en què el públic es pot emmirallar que tenen més recorregut com la de LaBute o la de Miró?

el principi d'arquimedes
Josep Maria Miró
Direcció: Josep Maria Miró
Intèrprets: Albert Ausellé, Roser Batalla, Rubén de Eguía i Santi Ricart
Data i lloc: Dijous 4 d'abril (fins al 5 de maig), a la Villarroel.
Es reposa la producció de la Sala Beckett, un dels èxits del Grec 2012.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
TEATRE

Carme Sansa capitalitza un drama sobre l’empatia entre jueus i palestins

BARCELONA
Cultura

Mor Juan Brujo, líder de la banda d’extrem metal Brujería

patrimoni

La Sagrada Família escalarà l’any que ve els 172’5 metres

Barcelona
cultura

El festival Premià del Mal reunirà escriptors de novel·la negra i criminòlegs

premià de mar
Lluís Riera
Novel·lista

“Volia escriure un ‘thriller’ negre i cru ambientat a la Catalunya interior”

Barcelona
MÚSICA

Músics d’Els Pets, Umpah-Pah, Sopa de Cabra i Lax’n’Busto homenatjaran Marc Grau

barcelona
CRÒNICA

Lucia Fumero enamora a Vic amb el seu ‘Folklore’

art

Sala Dalmau, 45 anys i com el primer dia

barcelona
còmic

El Manga Barcelona celebra 30 edicions amb un cartell de Naoki Urasawa

barcelona