HISTÒRIA
xavier ferré
“...el botxí de Felip quint...”
L'aportació de la imatge a la recerca historiogràfica és cabdal per reflectir el temps esdevingut. Però aquest temps significa època oblidada? Aquest estudi de l'historiador Sebastià Riera suposa una narració estandarditzada dels principals fets i mobilitzacions al voltant de la rememoració del setge felipista borbònic a la ciutat de Barcelona entre el 1713 i el 1714. La recerca –amb voluntat de divulgació rigorosa– retorna amb plasticitat –heus ací la funció de les cent cinquanta il·lustracions del treball: fulls volanders, cartografia i fotografia– les geografies i les vivències de l'episodi polític que significà un abans i un després en el nostre esdevenidor.
La commemoració popular de l'11 de setembre d'ençà del 1886 comporta analitzar un cicle llarg de la nostra contemporaneïtat. Significa copsar com i quins esdeveniments són retinguts en l'imaginari de la població, i com aquesta evocació –història viscuda– es dota alhora de contingut polític en un determinat present segons les diverses estratègies de les organitzacions polítiques i socials.
Esdevenint sobiranistes
De la lectura del text es pot plantejar com d'ençà dels anys setanta s'anà produint un gir de l'autonomisme envers l'independentisme i, per tant, com l'esperit unitari de les primeres concentracions i manifestacions va acabar esdevenint mobilitzacions sobiranistes. La Via Catalana del 2013 és hereva de més de cent anys de celebracions del que s'ha popularitzat com a Diada, i l'esperit combatiu de les concentracions al Fossar de les Moreres sembla que ha acabat per hegemonitzar el procés d'alliberament on ara ens trobem. És un encert de Riera dedicar un capítol (que hauria de ser ampliat en una altra investigació monogràfica) a l'espai del barri de la Ribera, que ha acabat esdevenint lloc primordial de sociabilitat política.
Un compendi sobre commemoracions com el que ens ocupa és un útil instrument per estudiar l'evolució de tàctiques i d'estratègies al si dels moviments sociopolítics, com fou el cas dels primers catalanistes. Cal llegir, en aquest sentit, els textos respectius –reproduïts dins els onze documents de l'annex de l'obra– de Prat de la Riba i de Lluís Marsans per adonar-nos d'originàries divergències d'orientació –que han arribat fins avui– pel que fa al sentit (polític) que calia donar al fet recordat.
El volum editat per Efadós, que continua l'encertada línia editorial de recuperar la nostra història gràfica, suggereix implícitament que cada ciutat de la nació –aglutinadora d'un cert àmbit d'influència polític i social– hauria de recollir en col·leccions populars –recordem els utilíssims Episodis de la Història de l'editorial Dalmau– els llocs de memòria nacionals que ens han atorgat modernament identitat col·lectiva i legitimitat política de lluita sobre el nostre futur.
