Crítica
dansa
Claqué conciliador cap al nou públic
L'experiència amb Tapeplas ja va demostrar, el 2009, a l'equip del Mercat de les Flors que el claqué tenia un espai en la seva programació de Nadal. Ara hi tornen amb els degans de la disciplina a Barcelona: la Camut Band. Aquests han construït una peça de gran format amb nou intèrprets. També com a Epic la música en directe dialoga amb la percussió dels peus. L'encert de Camut Band és dosificar molt la coreografia per mirar de donar els màxims colors i temperatures amb el mínim ball. No per avarícia, sinó per no cansar massa els que no siguin molt devots. Així, Sonoritats no només s'obre a nous valors del claqué i a nous tipus de sons (experimentant en diferents superfícies), sinó també a nous tipus de públic. Qui li agradi el claqué, hi veurà virtuosisme. I qui en tingui una curiositat limitada, no quedarà enfarfegat.
La Camut Band són els pares del claqué a Barcelona. Per això, han acollit els nous talents. La formació fa anys que pica fora del seu mercat característic ballant, per exemple, amb cinema mut (Tren de somnis, 2007,TNC). El viatge els ha permès de donar a conèixer el claqué a nous tipus de públic. Ara, a Sonoritats es mantenen en un segon pla, dominant els instruments (bateria i teclats). Es guarden petits espais per explotar la seva empatia amb el públic fent-lo picar a ritme del pare, “que era carbasser”.
A la peça no hi ha cap voluntat de dramatúrgia, però sí de ritme en els quadres i en la seva disposició. La veu de Jordi Vilches és balsàmica perquè aconsegueix, també amb moments de joc (amb sons de hip hop, per exemple), dialogar amb el claqué, però sobretot perquè convoca l'emoció a través de la veu. El claqué serà potència emocional quan els seus braços moguin ànimes i no siguin mers aparells d'equilibri. Temps al temps.