Bon drama, poca ànima

Cal celebrar l'adaptació d'una història enrevessada de personatges secundaris que permeten teixir les contradiccions dels ciutadans del País Basc quan es comença a furgar en les escletxes d'un franquisme que ja no és tan hegemònic, tan impune. El muntatge construeix una estructura en clau de thriller que manté atrapat l'espectador. És àgil i molt dinàmica. El problema d'El hijo del acordeonista és que l'obsessió per servir bé la trama no permet que es cuinin bé les actituds dels personatges. Que esdevenen, quasi, una peça d'aquest trencaclosques. És un bon drama però s'hi troba a faltar, estranyament, poca ànima.

És cert que avui tothom pot entendre amb menys radicalitat la banda terrorista ETA. Més, sobretot, si es refereix a la seva fundació, a finals dels seixanta i desvinculant-ho de l'etapa de ferro i de sang. El retrat d'Atxaga mostra un País Basc en què va descobrint-se qui es va aprofitar del nou règim franquista delatant el veïnat. En l'obra, són ànimes en pena que viuen un cert arraconament (tot i que tampoc s'atreveixen a dir gaire res). Les noves víctimes són els fills dels delators que, sense haver perjudicat ningú, s'han guanyat la desconfiança d'alguns. O s'ho pensen. O els hi fan creure. Aquest és el cas del fill de l'acordionista que, qui sap si per casualitat o per netejar la consciència que no ha embrutat, radicalitza la seva posició política. Però no és veritat que El hijo del acordeonista ajudi a posar-se en el lloc de l'altre. Perquè no hi ha espai perquè els que van delatar puguin confessar o explicar les sevesraons (per poc morals que siguin).

Tanttaka Teatroa presenta un espai molt depurat. Amb contínues al·lusions a l'acordió, emprant-lo sovint, com a element escenogràfic. Dimecres es va fer l'estrena en basc i castellà, reproduint una realitat lingüística. En les altres funcions es fa tot en castellà. Llàstima, és una oportunitat perduda per facilitar la comprensió a l'espectador (se segueix bé a través del sobretitulat). Com a l'obra, falta un punt de valentia.