Estirar massa la comèdia

Ivan Campillo és un actor passat a dramaturg que, amb Apunta Teatre i les comèdies desbarrades, s'ha fet fort al Teatre Gaudí. Des d'aquest estiu aposta per una divertida versió d'El somni d'una nit d'estiu, fent-se seva la peripècia dels comediants amateurs, amb el lleó, el mur, Píram i Tisbe. És un punt de partida interessant perquè, certament, ho tenen tot d'antiheroi aquests personatges, tot bondat i estupidesa, però aquesta adaptació oblida el principi vital de la comèdia: el ritme. Aquells punts d'humor es dilueixen i perden l'eficàcia.

Losers o El crèdit, per citar dos títols contemporanis que han arribat a la cartellera la temporada passada, van saber duplicar el temps de representació respecte al text original. Van entendre que la fórmula no era estirar les rèpliques ni l'escena, sinó fer-ne de noves. L'opció d'Apunta Teatre és fer un encís de la veritable trama de l'original de Shakespeare (introduint un quadre amb el follet Puck i Titània i les seves fades amb veus en off) per fer entenedora la poca-soltada de posar un cap de burro al galant dels comediants. Apuntalat només amb tres frases, apareix com una crossa que enreda. Un altre element que sí que dóna joc és amagar entre la colla una noia que es fa passar per noi per poder debutar al teatre. Això genera uns beneits equívocs entre els altres membres de la companyia. Aquests malentesos podrien haver estat el camí per apropiar-se la trama. L'entrada de les cançons sobta, però des dels personatges maldestres agrada veure quan de sobte entonen bé (encara que sigui errant la lletra). Moisès Maicas a Shakespeare on the Beat, en aquest Grec, ja va demostrar que versàtil que és la trama d'El somni... transformant-lo al ritme de hip hop.