Cultura

CRÍTICA

jordi bordes

Sobre la veritat i la broma de l'autoajuda

E spectacle cínic d'autoajuda i un pessic de sinceritat. És una broma o un clam desesperat? Ells conviden a anar fins al fons, a deixar-se perdre. I, a partir de llavors, és més fàcil el canvi. És clar que amb el discurs apocalíptic hi ha molta trampa, molt joc de paraules que s'hauria de poder rebatre, però ells no ho deixen fer. Són d'un text implacable més que impecable. Cauen en l'efectisme fonètic que pretenen que sigui irreversible. Si Jordi Oriol o el duet d'Accidents Polipoètics juguen amb el llenguatge amb la sornegueria i la complicitat de l'espectador, aquí es busca una contundència que no té i, per això, falla.

Sí que tenen un bon joc les categories de com quedar-se al fons. El teatre físic és el que dominen millor i, en plena hecatombe, són capaços de cosir una coreografia lúdica amb musica i llums disco. El seu teatre és de falsa autoajuda perquè presenten una mena de conferència psicològica, que està barrejada entre veritat i farsa, és feina de l'espectador separar el gra de la palla.

Segueix convencent aquesta estranya proximitat d'un espectacle que, aparentment, té un discurs elevat però que, d'altra banda, tanca contínuament la quarta paret, dóna llum a la sala i pregunta. La dificultat amb aquests parèntesis és que aguanti el ritme i la intensitat del començament. Una solució és tenir recursos per donar temps a l'espectador perquè s'expressi però alhora mantenir el personatge en tensió, sense necessitat de pressionar ningú, simplement amb l'actitud ben endollada.

David Franch és un actor de llarga trajectòria amb un grup que va anar transformant el seu nom. De 96º a Amaranto. El treball era sempre de contundència. Amb un discurs elaborat en present i en primera persona (com el que ara desenvolupen) i un final que es tancava en una mena de vídeo festiu on també es passaven els crèdits de la fitxa artística. Ben bé com ara. El que passa és que en aquesta proposta la fisicalitat ha passat a un tercer pla (amb prou feines es toquen ni hi ha grans, ràpids o sorollosos desplaçaments o topades). Quan es produeix arriba molt depurada, fet que li dóna un matís que no existia abans. Però és massa puntual i així, amb un discurs lluent però fals i un ritme que navega per insistir a involucrar l'espectador es perd el nord. Cal admetre que la veu de l'espectador és interessant quan opina, també en primera persona. Sigui per donar una nova postura de repòs (“la del faraó”) com per confessar que ha tocat fons (“no te'n pots escapar; t'arriba i ho has de superar...”, confirma). Però li falta algun element (sigui estètic o conceptual) que lligui millor aquesta crema de profundes intencions.

OSOS EN EL AGUA
Labuena Compañía
Creació, direcció i interpretació: Arantza López David Franch, Mireia Trias i Judit Farrés
Dia i lloc: Dijous, Divendres, 31 d'octubre. Està en cartell, fins diumenge, 9 de novembre. Al Versus Teatre.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Aventures intrèpides al Sónar

BARCELONA
SEBASTIÀ PORTELL
President de l'AELC, impulsa un seminari sobre autores tealtrals del segle XX

“Avui, ens interessen les autores teatrals del XX”

BARCELONA

Un crim d’estat

Canes

Los Enemigos: Rock sense bestieses

BARCELONA

Andorra recupera el Festival de Jazz d’Escaldes

BARCELONA

Eduardo Niebla, al Festival de Guitarra de Girona

girona

Un congrés pels mil anys de Sant Pere de Rodes

barcelona

Les obres seleccionades dels Premis d’Arquitectura de Girona, en nou ciutats

girona
L. Planes d’Hostoles

Guardó Cors Clavé per a la coral Retorn Planenc