Cultura

CRÍTICA

jordi bordes

Generosa Ethel, intermitent Norman

L a posada en escena d'En el estanque dorado permet gaudir de l'humor negre, sempre càustic, de Norman Thayer (Héctor Alterio) i de degustar la calma afectuosa d'Ethel (Lola Herrera). És un treball de tall molt clàssic que aprofita, de manera coherent, els elements que la complementen. Tot i que és evident la jerarquia del cartell, cal celebrar que els tres actors secundaris tinguin breus escenes per insinuar uns personatges complexos, tot i que no tinguin temps de desplegar totes les seves raons. L'obra, però, insisteix en les rèpliques intel·ligents i mordaces però no explica prou bé la mala relació entre la filla i el pare. Hi ha uns talls de quadre que ho elideixen i costa veure coherent el seu mal humor. En aquest sentit, Ethel, que és com el mateix estany, cristal·lí, pacient, es dóna sense dificultat i el públic la rep afable. El treball d'Alterio queda entretallat perquè aquest odi estrany que té a la filla el fa malcarat de cop. On llueix més és en la seva vessant sarcàstica, rient-se del mort i de qui el vetlla. Fins al punt que no se sap del cert que els oblits o incomprensions del personatge són reals o que volgudament ha volgut caure en l'equívoc. És una intermitència estranya, com si l'energia de l'actor s'encallés o caigués en els abismes d'aquests talls dramatúrgics.

La filla Chelsea (Luz Valdenebro) té el mateix ADN que el seu pare. I pateix el mateix canvi d'humor. També pateix les el·lipsis que fa la posada en escena. Es deixa anar plorant fràgil quan té una estona per parlar amb la mare, amb la qual mai acaben de tenir una conversa que aprofundeixi més enllà dels límits establerts fa dècades. Reacciona amb un aire esquerp en l'arribada del pare. Té una estranya relació amb ell i quan sembla que és a punt de resoldre-ho són maldestres mostrant afecte. Segurament, un dels moments més sincers de la peça, afortunadament.

La producció disposa un espai únic, realista, si no fos perquè, en comptes de parets, el teló de fons evoca el bosc que hi ha darrere de la caseta. L'estany s'estén, aparentment, al pati de butaques. L'espai sonor reforça els moments emocionals d'aquest drama romàntic que sempre flirteja amb la mort, com a tema d'humor i també dramàtic. Mai se sap si Norman tornarà a treure els llençols que protegeixen els mobles de la pols la primavera vinent. En el fons, aquesta incògnita es manté eficaç, com si fos la clau d'un thriller durant tota l'obra. En definitiva, l'esquematisme dels personatges que pateixen un profund conflicte, que certament és inexplicable de manera raonable, perjudica una peça que, d'altra manera, fluiria suau en unes aigües profundes, emocionals i sàvies en què podrien trobar la pau d'esperit.

EN EL ESTANQUE DORADO
Ernst Thompson
Direcció: Magüi Mira
Intèrprets: Lola Herrera, Héctor Alterio, Luz Valdenebro, Camilo Rodríguez i Adrián Lamana
Lloc i dia: Teatre Romea de Barcelona, fins a l'11 de gener.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.