Cultura

entrevista. Toti Soler

guillem vidal. Músic

“El món cada dia va més de pressa. Jo, en canvi, més a poc a poc”

Toti Soler (Vilassar de Dalt, 1949)té una biografia per caure-hi de cul. Guitarrista sensible i exquisit, va enriquir les cançons d'Ovidi Montllor (a qui homenatja constantment en diversos espectacles perquè “a l'Ovidi, independentment dels anys que faci de la seva mort, se l'ha d'estar homenatjar sempre”), va imbuir-se en el pop amb Pic-Nic i en el rock progressiu amb Om, i en solitari, ha protagonitzat una carrera en solitari de gran prestigi internacional que té l'històric Liebeslied (1972) com a punt de partida. Fruit del seu “exili” a Palau-sator, el seu disc número 31, El temps que s'atura (Satélite K) inclou, entre d'altres peces, temes compostos per acompanyar versos de Vinyoli, Palau i Fabre i Maria-Antònia Salvà.

Quan té la sensació que el temps s'atura?

Al poble, cada dia. Porto un ritme de vida que és, més aviat, un “no-ritme”. L'altre dia veia un anunci a televisió que deia que el món cada dia anava més de pressa. I vaig pensar que jo, en canvi, cada dia anava més a poc a poc. M'agrada la vida tranquil·la. Sóc feliç, sé que és un luxe i me n'adono que ho he volgut tota la vida.

El títol està extret d'un poema de Vinyoli...

Sí, és un poema que reflecteix aquesta manera de viure. M'estimo la poesia d'ençà que el meu pare [amic de Vinyoli, i membre d'un quartet de corda en el qual també hi tocava amb la germana del poeta] em va despertar aquest sentiment. Als poetes els hi dono constantment les gràcies perquè són la meva inspiració i, si d'alguna cosa ens podem vantar en aquest país, és d'haver-ne tingut –i continuar tenint-ne– de grandíssims.

La placidesa de les seves cançons és fruit de viure a Palau-sator, és clar...

Sí, quan me n'hi vaig anar a viure, vaig començar a fer aquesta mena de temes que n'anomeno “transparències”, que vénen del títol d'un tema, Transparent, que de fet encara no he publicat mai. Suposo que aquest ritme lent i tranquil és fruit de viure en un poble de no més de cinquanta persones.

S'hi veu, a un altre ritme?

Fa uns dies un amic meu em va enviar un vídeo en el qual Miles Davis deia: “Si un dia em desperto i penso com ho feia als anys 60... me'n torno al llit!”. Doncs ho subscric. Ja he viscut, a un altre ritme. Ara cal mirar cap endavant...

No hi pensa massa, doncs, en tot el que ha deixat enrere?

Hi penso, és clar, i ho escolto. A vegades dic: “ostres, fa temps que no et poses aquell disc!”. I sovint m'enduc sorpreses. Però, com et deia, prefereixo mirar endavant. L'estat aquell tan sentimentaloide del “te'n recordes quan...?” no em va gens.

Tornem a Vinyoli. Comença el disc amb ‘Saviesa', que inclou quatre altres versos seus. Què és, per a vostè, la saviesa?

La cançó diu: “Apaga el foc, encén el llum, busca el teu lloc i mira el fum”. Ja ho defineix bastant, crec. Cadascú deu tenir la seva formula de trobar la saviesa. La meva té molt a veure en anar aprenent, o desaprenent, per mitjà d'aquesta vida solitària que et deia.

I el tanca cantant amb la seva filla ‘L'hora dels adéus'..

Sí, els hi cantava la meva filla als meus nets fins que va arribar un moment que els nens van captar alguna cosa que no els hi feia cap gràcia. “A veure si ara aquesta se n'anirà!”, devien pensar. Ara que la cantem plegats al disc, en canvi, la tornen a acceptar.

Els hi toca la guitarra, als seus néts?

I tant. I hi ha un disc meu, La vida secreta, que és ideal per adormir-los [riu[. Em van convidar a la seva escola fa un parell de nadals a tocar El noi de la mare acompanyat d'una cinquantena d'infants. I va ser únic a la vida. Me'n recordo més d'això que de la major part dels bolos que he fet arreu del món. Afinen molt bé i tenen un sentit del ritme brutal. He de dir que, d'ençà el meu besavi, que cantava òpera, tots a la família hem tingut molta musicalitat.

Permeti'm “mirar enrere” un segon. Llegia una entrevista més o menys recent al ‘bluesman'nord-americà Taj Mahal i encara deia meravelles de vostè.

Tocar amb ell va ser una casualitat preciosa, com ho va ser anys més tard fer-ho amb Léo Férré. En els temps d'Om [el grup que va liderar entre 1968 i 1971, i amb els quals va acompanyar Pau Riba a Dioptria] vaig fer un single editat per Concèntric per a un americà, Joe Skladzien. Ell se'n va anara a Eivissa de vacances i allà va conèixer al Taj Mahal, que estava passant les vacances en una cova! Quan me'l va presentar li vaig dir que podia quedar-se a casa meva, a la Floresta, els dies que volgués. I sí, va venir i vam passar-nos cada nit tocant. Més tard va sortir la possibilitat de fer un projecte a Madrid i vam estar tocant-hi una setmana. Va ser allà, recordo, quan ens van dir que Jimi Hendrix havia mort. He de dir que la primera lliçó rítmica seriosa de la meva vida, abans que el flamenc, me la va donar Taj Mahal. Li feia de baixista, li aguantava el ritme mitja hora. I, quan acabàvem, em calia un massatge perquè estava fet pols.

Situem-nos al present. Pau Figueres ha fet un disc excel·lent en el qual segueix la seva idea de “guitarra catalana”. L'ha escoltat?

Sí, és clar. He d'admetre. primer, que pensava que hi hauria més guitarristes que seguirien aquest camí, però no va ser així. La gent vol fer clàssic, o rock, o flamenc. Estils concrets. I això de la “guitarra catalana” [un moviment impulsat per Toti als anys 70 que es caracteritza per fusionar la música popular catalana i mediterrània amb el jazz i la guitarra flamenca] ha tingut pocs seguidors. En Pau, però, pertany a aquest món. És un guitarrista tant capaç de tocar flamenc com Bach. Ha tret els meus discos d'oïda i, de fet, l'únic llibre de partitures que existeix de la meva obra el va fer ell com a projecte de fi de carrera.

Li va posar vostè, el nom de ‘guitarra catalana'?

No, va ser invent del constructor de la meva guitarra, un lutier suís. Li deia que no feia aquell estil, ni l'altre... I va posar-ne “guitarra catalana”. No ho va dir amb cap sentit patriòtic, sinó en el sentit estilístic. I és una idea bonica perquè, en definitiva, que és la musica si no és fusió? Totes les músiques ho són, ja que són filles d'algun lloc. Bach mateix ja era fusió!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Un doble programa de Mahler dirigit per Josep Pons celebrarà el 20è aniversari de la reobertura del Liceu

Barcelona

The Lumineers, Gilberto Gil, Estopa, Julio Iglesias, Manel, Juan Diego Flórez i Yann Tiersen, caps de cartell a Cap Roig

Barcelona

Preparats per als 60

sant feliu de guíxols
Mirador

“Només tinc una paraula...”

Sopa de Cabra: “La llibertat és no tenir por”

BARCELONA

Surrealisme etern

barcelona

Homenatge a la ‘sarsuela’ catalana

Girona

Un pirata bon noi

Barcelona
Olivier Nakache
Director de cinema

“Posem a la pantalla el que altres posen sota la catifa”

Barcelona