Molt s’ha reflexionat sobre com elmàrqueting ha influït una manifestació de l’esperit com ho és la música, en què l’intèrpret, com a fruit de l’esmentada reflexió, ha acabat per transformar-se. Així, molts cops, la música ja no sembla ser la prioritat, sinó un pretext per a una exhibició vàcua i naïf. Per sort, tenim encara grans batutes amb la voluntat de ser servidores al servei de la música i on detecten en la interpretació musical un temps d’indagació i exploració de nous territoris sonors. En aquest sentit, Ádám Fischer (Budapest, 1949), germà del més mediàtic Iván Fischer, ocupa un lloc preeminent. Només ens cal escoltar les seves versions de les simfonies haydnianes, mozartianes o beethovenianes per adonar-nos-en. Amb molt encert, Ibercamera va programar-lo, dilluns, al costat de l’Orquestra Simfònica de Düsseldorf.

Beethoven i Mahler van ser els compositors escollits. Del sord genial, el seu immens Concert per a piano, op. 73, “Emperador”, i del compositor dels Kindertotenlieder, la seva primera aventura simfònica, la Simfonia “Tità”. Si bé en el de Beethoven hi havia programat András Schiff, aquest va ser substituït per la pianista georgiana Elisabeth Leonskaja, que va assolir les seves màximes cotes d’expressivitat en un moviment lent d’ensomni. Però el gran plat fort va ser la simfonia mahleriana plena d’aportacions personals, les pròpies d’un gran director, al davant d’una poderosa orquestra que va fer entendre com aquesta primera simfonia mahleriana, a voltes, té més de poema simfònic que de simfonia. Una interpretació que va corroborar com Fisher ha de ser inclòs dins l’olimp dels grans hermeneutes de Mahler.