Crítica
música
Exhibició tècnica
Pocs dies després del seu debut al Gran Teatre del Liceu, la mezzosoprano francoitaliana Lea Desandre va presentar-se al Palau de la Música ben acompanyada de l’Ensemble Jupiter, que lidera el llaütista Thomas Dunford. Un programa dedicat al darrer Renaixement i primer barroc anglesos (John Dowland, Henry Purcell) va ser l’escollit, amb unes versions en què vam constatar els nous camins de l’actual món de la música antiga. Allunyats de la pretesa reconstrucció i de l’arqueologia sonores dels grups pioners de l’esmentat fenomen, ara per ara podem trobar-nos amb plantejaments en què els Jupiter, per exemple, vesteixen els repertoris amb instrumentacions que no es corresponen ni al temps ni a la geografia del compositor de les obres interpretades. O el que és el mateix: oferir les obres amb una estètica sonora pròpies del futur respecte al temps real del compositor, com així va passar amb l’insòlit i italianitzant acompanyament amb ensemble de cordes per a la música de Dowland, quan aquesta música encara no havia conegut l’existència d’aquest ensemble a Anglaterra, però sí a Itàlia en localitzar-se per primera vegada en la primera edició de L’Orfeo (1607) de Monteverdi. Això va donar lloc a un resultat tímbric i a unes instrumentacions més barroques que tardorenaixentistes de les peces d’un dels més grans compositors anglesos de llaüt.
Amb una emissió pura, cristal·lina i transparent, sempre amb un escrupolós sentit en la declamació del text, Desandre va demostrar el perquè, malgrat no arribar als 30 anys, és una de les veus més cotitzades del moment. L’Ensemble Jupiter, per la seva banda, es va erigir en una agrupació de potents i interessants instrumentistes en què el pas del temps li permetrà anar més enllà de l’exhibició tècnica per endinsar-se més en els profunds misteris de l’art de la interpretació.