Després d’una primera jornada, dijous, en què, davant les cues colossals per a qualsevol cosa, la música gairebé va quedar en segon pla, el Primavera Sound va redirigir ahir la situació i va brindar a les desenes de milers d’espectadors vinguts d’arreu del món, també de Barcelona, un segon dia exultant. La sensació, aquests dies al Fòrum, és que la capacitat d’aforament del recinte voreja (o supera) el límit i que el festival fa temps que ha tocat sostre, però a les quilometrades entre multituds que cal fer per moure’s d’escenari, ahir, almenys, no s’hi van afegir insofribles cues per comprar, ni que sigui a quatre euros i mig, una cervesa o per beure aigua d’una font. La situació, dijous, va ser tan molesta que, ahir, l’organització va haver de sortir ben d’hora a demanar disculpes.

Jornada potent, quant a oferta musical, la d’ahir, tot i que, inicialment, en el cartell figuraven importants reclams com ara The Strokes i Bikini Kill, cancel·lats per casos de covid. A dos quarts de sis, a l’Auditori Rockdelux, Low, un clàssic del festival, van oferir, davant tres torres de llums i sense il·luminar pràcticament en cap moment la cara del venerable matrimoni format per Alan Sparhawk i Mimi Parker, una inspiradora hora de bellesa i distorsió, la qual cosa ells ja fa temps que demostren que és perfectament possible i que avui, com passa amb altres bandes en aquest Primavera Sound de 600 concerts en dos caps de setmana, tindrà un doble passi en un altre dels quinze escenaris del Fòrum.

Manel, en una jornada en què la representació local, a més d’ells, va tenir també Rigoberta Bandini, Za & La Transmegacobla, Chaqueta de Chándal o Los Hermanos Cubero, va tornar a mostrar el seu domini de les distàncies llargues en un espectacle molt afavorit pels mesos de rodatge i que va congregar força gent en un dels escenaris estel·lars del festival. Cançons com ara Sabotatge i Jo competeixo, cantades amb un punt de teatralitat per un Guillem Gisbert amb samarreta de Yoko Ono, van evidenciar com venera el grup la música de, per exemple, David Byrne i una versió reggaeton d’Al Mar van recordar-nos el tarannà atrevit dels barcelonins.

De bandarra però excitant pot qualificar-se, d’altra banda, l’actuació, just després, també concorregudíssima, dels dublinesos Fontaines DC, que van demostrar que encendre les multituds a còpia de post-rock continua sent possible al Primavera Sound i que Grian Chatten, el seu cantant, amb pantaló de xandall, botes, samarreta de Scarface i comentaris jocosos sobre el jubilee de la reina Isabel, és tot un peça.

I, finalment, en una de les coincidències horàries més doloroses del festival, Beck i Little Simz. El californià, vist amb poca assiduïtat als escenaris catalans, no es va deixar cap èxit a la butxaca, des de Devil’s Haircut a Where it’s At, i es va guanyar a pols el públic del Primavera Sound. La rapper londinenca, finalment, va recordar com l’any 2019 ja va actuar al festival amb força menys rebombori, i es va revelar com a recitadora fluida i conscienciada amb un concert brillant especialment assaborit pel públic provinent d’Anglaterra, on cada dia és més popular. Segon dels sis dies del Primavera Sound 2022 a la butxaca. Avui, dia gran amb Nick Cave.