Art

Art

Un geni de l’art català mort fa mig segle

Ismael Smith, l’artista maleït que tant captiva

El Museu d’Art de Cerdanyola renova i amplia l’exposició permanent en què difon la seva transgressora obra amb quatre importants escultures que hi ha dipositat el MNAC

El personatge, incomprès durant dècades, magnetitza per la seva personalitat sexual complexa i ambigua, tot un referent avui de l’estètica i el sentiment ‘queer’

“Smith és l’artista històric català més contemporani. Connecta amb valors actuals”

Mig segle després de la seva tristíssima mort en un sanatori psiquiàtric als afores de Nova York, oblidat per gairebé tothom, Ismael Smith Marí (1886-1972) és un dels artistes catalans que avui més fascinen. La gran exposició antològica que li va organitzar el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), el 2017, comissariada per Josep Casamartina, va ser una mena de revelació per a les noves generacions d’amants de l’art. L’apreciació de la seva obra, incompresa i relegada durant dècades, va fer un tomb. El recent llibre que ha publicat Sebastià Portell, Les altures (Empúries), una visió novel·lada de la seva vida de llums i ombres, l’ha continuat apropant al públic. Un públic format, a més, per apassionats fans que empatitzen amb la seva personalitat sexual ambigua i que el veuen com un referent de l’estètica i el sentiment queer.

“Ismael Smith és l’artista històric català més contemporani, la seva obra connecta amb valors i temes actuals”, remarca Txema Romero, el director del Museu d’Art de Cerdanyola (MAC). I és en aquest petit i jove museu on té ara la millor llar que difon permanentment el seu llegat. L’equipament que ocupa el bellíssim edifici modernista de Can Domènech es va comprometre amb Smith des del mateix dia que es va inaugurar, el 2009, per donar cobertura als artistes que, com ell, van formar part de la colònia d’estiuejants acomodats de Barcelona de principi de segle a aquesta població vallesana. La sala Ismael Smith del MAC ha fet un salt d’escala gràcies al dipòsit de quatre escultures propietat del MNAC. “De facto, s’ha convertit en el museu d’Smith”, remarca Eduard Vallès, conservador d’art modern del MNAC.

“Smith va ser probablement l’escultor més ben dotat de la seva època, però aquest era justament el buit que teníem en la nostra sala, rica en tots els altres mitjans que va cultivar: el dibuix, la il·lustració, el gravat, l’exlibris, la joiera. A més, som els custodis del gros principal del seu arxiu, tot inventariat i accessible als estudiosos. Sebastià Portell va venir al museu a documentar-se per escriure la seva novel·la”, explica l’entusiasta director del MAC.

Les quatre escultures que els ha deixat el MNAC tracen tot el periple creatiu i personal d’un artista que dràsticament va passar de tastar la mel al fel de l’art i de la vida. La peça més primerenca és Nano, del 1907, un simpàtic autoretrat en bronze que ens transporta al període de màxima efervescència d’un Smith amb actitud de dandi que viatjaria a París becat per l’Ajuntament de Barcelona i que tindria per bons amics Eugeni d’Ors, que el col·locà a l’olimp del noucentisme, Enric Prat de la Riba i Francesc Cambó, de qui el MAC exposa un retrat que li feu amb uns trets quixotescs que dialoguen amb l’escultura més imponent que ha sortit del MNAC. És un cap gegant de guix policromat en què Smith fusiona el seu propi rostre amb el del cavaller de Cervantes. El contrast amb el Nano desinhibit que tenia aspiracions de menjar-se el món és notable. Vint anys després, quan s’esculpeix de forma tan grotesca, Smith fa temps que ha caigut en desgràcia en els cercles de la conservadora burgesia, la gent del seny que s’incomodava amb les seves excentricitats i amb la seva sexualitat no normativa, molt present en els seus dibuixos i també en fotografies com la que es va fer amb l’artista Marià Andreu, disfressat amb mantellina en companyia d’una noia amb indumentària masculina. “Quan el noucentisme deriva en classicisme, els mateixos que l’havien entronitzat com la gran promesa de l’art català el van fer caure. Smith es va mantenir fidel a la seva modernitat potent i lliure però va marxar als Estats Units”, diu Romero.

Dels feliços anys que estrenaven el nou segle, el MAC n’exhibeix també la màscara que va fer d’Enric Granados. Smith i el compositor i pianista van ser grans amics des que es van conèixer a Cerdanyola. L’artista va ser l’últim que el va veure la nit abans de la seva tràgica mort, ofegat, junt amb la seva dona, al canal de la Mànega quan el vaixell en què viatjava de Londres a Barcelona va ser torpedinat per un submarí alemany en plena Primera Guerra Mundial. Smith havia creat la màscara molt abans, el 1910, el que vol dir que no és mortuòria, tot i que ho sembla. De dos anys abans és un dibuix que va resignificar en honor del músic quan va desaparèixer, i que és una adquisició recent del l’associació Amics del MAC que afegeix més al·licients per visitar la renovada Sala Smith. “La mort de Granados el va deixar molt tocat i va evacuar la pena en una pila d’obres, també en els esbossos del projecte de monument que la colla d’amics estiuejants de Cerdanyola li volien construir, però que no es va arribar a fer”, detalla Romero.

Del darreríssim Smith, el MAC ha incorporat a l’exposició una tenebrosa màscara de ceràmica vidriada d’Elizabeth Knapp, que seria indirectament una de les seves hereves. És una de les últimes obres que va crear al manicomi de Bloomingdale de White Plains, on va ser internat contra la seva voluntat el 1960 arran d’una denúncia per exhibir-se despullat a l’espai públic. Hi va estar reclòs més d’una dècada, fins a morir-hi als 86 anys. “Fins al final, la seva pulsió d’artista va ser molt present”, exclama Romero.

Smith es va traslladar als Estats Units el 1919 i els primers temps va fer estades a Catalunya. Però ja estava maleït. El 1929 va presentar un Sagrat Cor al concurs internacional per al Tibidabo amb un Jesús de trets gais que va escandalitzar tant que van demanar que l’excomuniquessin.

I així i tot mai no va oblidar Catalunya. La seva Catalunya somiada era lliure: “Jo no soc pas espanyol, doncs de la mateixa forma que hi ha catalans de França, nosaltres som catalans d’Espanya, esperant la nostra independència, som llatins i del Mediterrani, i amb això ja en tenim prou.”

Fins i tot es va fer il·lusions de tornar-hi amb el projecte d’un museu monogràfic al Palau Maricel de Sitges, que va estar a punt de comprar la seva adinerada família al magnat Charles Deering. Un altre fracàs al currículum que el va dur a decidir el 1955 fer una donació important de gairebé un miler d’obres a la Junta de Museus de Catalunya. El conjunt va estar ocult durant dècades en magatzems.

Al seu arxiu hi ha documents que donen fe de la ferma voluntat que tenia per crear aliè a modes i interessos comercials. “Para ser yo mismo. Solo mi yo. Dueño de mi mismo. Y ser sincero. No creo en la comunidad. Ni en las multitudes, ni la masa. Yo solamente trabajo para mi y para mi mismo”, va escriure en aquells anys americans en què s’inicià el seu aïllament i la decisió sorprenent que va prendre a la dècada dels trenta d’aparcar l’art per l’estudi del càncer i la pràctica del naturisme.

El Museu d’Art de Cerdanyola té un altre somni desitjat des de fa temps que encara engrandirà més l’espai estable dedicat a Smith. La idea és que enguany mateix irrompin en escena els dos immensos relleus de ciment i formigó policromats de les deesses Gea i Talassa que l’artista va gestar el 1915 per a la façana de la fàbrica Uralita del municipi vallesà. Romero i el seu cercle de còmplices es van entestar fa uns anys a recuperar aquest duet de peces de la degradació de la intempèrie: les van extreure i les van restaurar. El procés ha estat complex però just i necessari per restablir la memòria d’un artista que ja va patir massa maltractaments.

TRES OBRES CLAU

De consentit a pària.
El viu autoretrat Nano és del 1907, un any que marcarà l’inici del descens als inferns de Smith: va presentar a la V Exposició Internacional d’Art de Barcelona el polèmic conjunt escultòric En abundància, una visió hilarant del mite bíblic de Susanna i els vells que temps després va desaparèixer misteriosament.
I, malgrat tot, artista fins al final.
La família Smith Marí va fer fortuna als Estats Units. Eren quatre germans solters que sempre van viure tots junts. El 1960, Ismael va ser internat al sanatori psiquiàtric de White Plains i aquesta màscara tan gèlida és una de les últimes obres que va crear poc abans de morir.
Les deesses que ens tornaran a protegir.
Les deesses de la Terra i el mar, Gea i Talassa, que ornamentaven la façana de l’antiga fàbrica Uralita de Cerdanyola estan gairebé a punt per exhibir-se al MAC. Cada relleu pesa 200 quilos, i els marcs, 400.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia