Altres

Mirador

Les dues solituds

La potència de la cultura espanyola i de la cultura francesa els permet, com deia Machado, menystenir tot allò que ignoren

El 1945, l’escriptor canadenc Hugh MacLennan publicà una novel·la amb el títol Two solitudes. MacLennan manllevà el títol d’una frase de Rilke inclosa en el seu llibre Cartes a un poeta jove, que diu que l’amor consisteix en dues solituds que es protegeixen, es delimiten i es respecten l’una a l’altra.

Més enllà de la trama de la novel·la, del perfil dels personatges i del retrat que fa l’autor del Quebec del període que va des de l’inici de la Primer Guerra Mundial fins a l’inici de la Segona, l’obra ha passat a formar part de la literatura canadenca per haver-se endinsat en la tensió cultural que ja aleshores existia entre dues identitats culturals –i, en gran manera, nacionals–: la dels anglòfons i la dels francòfons canadencs. Tot i que Rilke es refereix a l’amor entre individus i no a l’amor entre col·lectivitats, a l’amor entre persones i no a l’amor entre societats, MacLennan agafa la cita i l’aplica al conflicte sempre latent entre el Quebec i el Canadà anglòfon.

D’aleshores ençà, el concepte de two solitudes s’empra per descriure una situació de fet: la percepció de la manca de comunicació real i, més encara, la constatació de la manca de voluntat de comunicar-se entre les dues comunitats culturals. Dues solituds que són, alhora, dues ignoràncies. L’expressió va fer fortuna i és citada en articles, assaigs i en discursos polítics del país nord-americà. Fins i tot, la que fou governadora general del Canadà, Michaëlle Jean, en el seu discurs d’investidura l’any 2005, va arribar a dir, en un excés d’optimisme, que “el temps de les dues solituds ja ha passat”.

Per l’espai que em permet aquest article, podríem convenir que la cultura anglòfona i la cultura francòfona són prou fortes arreu del món per permetre’s el luxe de mirar-se de lluny i fins i tot d’ignorar-se. De tolerar-se i mantenir-se en un equilibri que demana una vigilància permanent per no trencar-se. I en un país de tradició democràtica com el Canadà, podríem també fer l’esforç de pensar el conflicte de les dues solituds en termes estrictament culturals i no polítics i nacionals.

És evident, però, que al nostre país la situació és ben diferent. La cultura catalana ha de conviure amb dues grans solituds: la de la cultura espanyola i la de la cultura francesa, la potència de les quals els permet, com deia Machado, menystenir tot allò que ignoren. La cultura catalana està, doncs, sotmesa al que podríem anomenar una solitud asimètrica. És ignorada per les cultures que l’envolten mentre que es veu constantment influïda, mistificada i, a vegades, ofegada per les cultures dominants. Les excepcions, que hi són, no fan res més que confirmar una situació de fet que la globalització ha incrementat. Mirin aquest article, per exemple. Hem citat un autor d’expressió anglesa, un d’expressió alemanya, un d’expressió castellana. Quants articles escrits en anglès, alemany o castellà en mitjans de comunicació d’arreu del món –començant per Espanya i França– trobaríem en què se citessin autors catalans? Els catalans seríem més pobres culturalment parlant sense conèixer Rilke o Machado com els espanyols o francesos ho són sense saber res de Rodoreda o Ausiàs Marc.

La solitud cultural és, doncs, un defecte de les cultures dominants que veuen, així, empobrit el seu univers de referències culturals. Paradoxalment, les cultures dominants ho viuen no com un defecte sinó com un privilegi, una actitud molt propera a ser considerada supremacisme cultural o, en el millor dels casos, una exaltació de la ignorància. Conèixer, saber i entendre allò que es pensa, s’escriu o es diu en dos, en tres o en quatre idiomes és millor que només fer-ho amb el que es pensa, s’escriu i es diu en el nostre.

I nosaltres, aquesta solitud asimètrica l’hauríem de viure com un avantatge competitiu, sempre que, és clar, estiguem parlant en termes culturals i de coneixement i no de domini nacional o de lògica de mercat, que gairebé sempre porten com a conseqüència la persecució o la minimització cultural. Mentre això darrer passi –que passa–, la nostra obligació és defensar la nostra part de solitud que ens toca.

*Editor i consultor cultural.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.