Música

música

El Palau Robert dedica una exposició a Núria Feliu per acabar amb el tòpic de la “tieta de Catalunya”

‘Núria Feliu al Palau (Robert)’, comissariada per Òscar Dalmau i amb guió de Julià Guillamon, reivindica la llarga i rica trajectòria de l’artista i el seu compromís amb la llengua i el país

El Palau Robert de Barcelona ha inaugurat aquesta tarda l’exposició Núria Feliu al Palau (Robert), que es podrà visitar fins al 19 de maig i intenta trencar amb la imatge de Feliu “com la tieta de Catalunya” i reivindicar els seus 50 anys de carrera musical, segons ha anunciat l’ACN. Comissariada per Òscar Dalmau i amb un guió de Julià Guillamon, l’exposició repassa com el nom de l’artista singular es relaciona amb la reivindicació de la música viva, la defensa de la llengua, els moviment socials de barri i la lluita antifranquista. En un recorregut per cinc ambients, la mostra s’endinsa en la vida i obra de l’artista de Sants (1941-2022) i aborda els seus orígens artístics, la seva eclosió i consagració, conreant tots els estils i sent part activa de la vida cultural i social del seu temps.

L’exposició, que recrea un particular escenari on el visitant se sent entre bambolines, ofereix nombroses produccions audiovisuals, retalls de diaris, pòsters, fotografies, cartells i anuncis. Entre el material inèdit que s’hi pot veure hi ha programes dels arxius de Televisió Espanyola on es pot veure Feliu l’any 1971 cantant en anglès al costat del trio de Tete Montoliu i també cantant i tocant el piano, una imatge que es va repetir poc posteriorment.

La botiga familiar del mercat de Sants, on Núria Feliu venia llegums i conserves, és el primer escenari de l’exposició. En aquesta primera part es pot veure com Núria Feliu conreava des de ben jove el teatre amateur. Amb la companyia Teatre Experimental Català va treballar per normalitzar la llengua.

També hi ha referències a Donald Duc (l’ànec Donald sense k), el nom d’un grup de música ie-ié format per Josep Maria Serra (guitarra), Toni Soler (baix), Joan Comellas (piano), Lluís Gomis (bateria, després amb els Sírex) i Núria Feliu, que hi va cantar entre els anys 1960 i 1962. Feliu va compaginar la música amb el teatre fins que el 1965 va deixa l’art dramàtic per dedicar-se a cantar professionalment.

La segona sala de la mostra s’endinsa en l’interès de Feliu cap al jazz, en una relació que va cristal·litzar en un disc mític i actuacions inoblidables. Un dels fets destacats és quan el 1965 Albert Mallofré presenta Núria Feliu a Tete Montoliu, que n’ha escoltat els primers discos, però que no la coneix personalment. A més de l’entesa musical, entre tots dos hi ha una gran sintonia personal basada en el catalanisme, el Barça, l’ambició artística i la visió universal.

L’abril de 1967, la Cambra de Comerç espanyola a Nova York organitza la Setmana de Barcelona. La cloenda es fa al saló principal del Waldorf Astoria, un hotel de luxe a Manhattan, ple a vessar de personalitats de la política, els negocis i la cultura dels Estats Units. Núria Feliu hi fa un recital memorable acompanyada al piano per Tete Montoliu.

A Musicals i cinema es mostra com Feliu es va interessar per les dues coses i va crear un públic nou per a la música en català, diferent del dels cantautors, que omplia les sales de festes i els envelats de les festes majors. També s’hi remarca que Feliu va fer adaptar en català cançons escoltades en musicals internacionals.

D’altra banda, a l’apartat Els gèneres populars s’explica el seu paper cabdal en la recuperació dels gèneres populars com ara el cuplet als anys setanta, i a Diva i icona com l’artista va transcendir la música i va fer servir la seva popularitat per reivindicar la catalanitat, la música en directe o els valors de la vida de barri contra la gentrificació.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.