Fa quatre anys, a la Quinzena de Cineastes que se celebra paral·lelament al Festival de Canes, va revelar-se poderosament una cineasta, Payal Kapadia, amb Una nit sense saber res, un assaig fílmic tan personal com polític en la mesura que gira a l’entorn de la vaga que, al 2015, van fer els estudiants de de l’Institut del Film i la Televisió de la Índia (FTII) per protestar davant del nomenament del nou president del centre: l’actor Gajendra Chahuan, del qual consideraven que l’únic “mèrit” per obtenir el càrrec era la seva afiliació al partit que, liderat pel primer ministre Narendra Modi, segueix governant a l’Índia d’una manera autoritària atacant la diversitat cultural (com la religiosa, amb la persecució dels musulmans) i reprimint la dissidència política. Una nit sense saber res va ser premiat el 2021 a Canes amb L’ull d’or al millor documental, però en el film hi palpita una ficció d’inspiració possiblement autobiogràfica: la seva directora va ser una de les trenta persones detingudes arran d’una mobilització estudiantil que, durant cinc mesos, es va estendre a d’altres centres educatius amb un esperit de revolta contra la política del govern de Modi.

El cas és que és una pel·lícula excepcional que, malauradament, no va estrenar-se en el seu moment a l’Estat Espanyol i que sí ara ho fa és a conseqüència del merescut èxit del segon llargmetratge de Payal Kapadia, La llum que imaginem, una mena de simfonia urbana sobre Mumbai que té com a protagonistes tres dones amb les seves circumstàncies. A més de tardana, aquesta estrena en sales només es limitarà, de manera incomprensible, a un sol dia, el 3 de juny, abans de distribuir-se en plataformes de streaming. En tot cas, si poden, aprofitin l’ocasió perquè paga la pena veure en un cinema el collage visual que hi fa Kapadia barrejant-hi imatges pròpies i alienes, sovint de noticiaris, alternant el blanc i negre amb el color, jugant amb les textures. Per què un documental on hi batega una ficció incerta, potser amb elements autobiogràfics? Al començament, s’anuncia que, en una habitació de la residència d’estudiants del FTII, s’hi va trobar una caixa que contenia retalls de premsa, flors seques, una targeta de memòria i unes cartes signades amb la lletra L., de les quals sabrem que s’adrecen a K., el seu “amor impossible”. Llegint-se el contingut de les cartes, L. expressa a K. com l’enyora: després d’haver-se conegut i enamorat al TFII, K. ha sigut confinat per la seva família en comunicar el seu desig de casar-se amb L., pertanyent a una casta “inferior”. Allò personal, com l’amor, és polític en el cinema poètic de Payal Kapadia.