Cultura

El rigor d'un treballador

Fins que no passin uns mesos no podrem tenir prou perspectiva per valorar el terrible impacte que tindrà per a la cultura catalana la pèrdua de Joan Solà. Feia 36 anys que publicava articles als mitjans catalans, dues etapes al Diari de Barcelona, un parell d'anys, en la dècada de 1980, al desaparegut setmanari El Món i des del 1991 al suplement Cultura del diari Avui. Fa exactament una setmana s'acomiadava dels seus lectors fidels de la premsa per poder lluitar amb més temps contra un càncer que va aconseguir minar el dinamisme d'un intel·lectual tan brillant com treballador. Què dir d'una figura d'aquesta magnitud que no resulti tòpic ni ja dit? Solà no era un acadèmic convencional, no era només un professor o un teòric de la normativa, no. Era un home compromès amb el seu temps, que s'havia involucrat per la modernització del català mentre s'adonava que molts dels que havien de protegir la nostra llengua n'eren els principals enemics.

Recordo una extensa entrevista a L'Avenç en què afirmava que el català no patia només per la manca d'un Estat sinó que tenia un Estat en contra. El nostre idioma, signe identitari del país, ha patit no exclusivament pels avatars històrics de les dictadures i les guerres sinó perquè l'adjectivada Espanya plural sempre l'ha considerat un fenomen aliè o de segona categoria davant la considerada llengua comuna. Mentre prediquen sobre el patrimoni cultural, el català sempre ha estat la llengua dels derrotats, d'unes comunitats perifèriques que sembla que parlin un idioma diferent per molestar els espanyols i perjudicar i marginar el castellà. Joan Solà n'era conscient. En aquestes circumstàncies no es va poder dedicar únicament a la feina científica vinculada a la lingüística i a la filologia, sinó que va participar sovint en la defensa del català, tant en tribunes públiques com en la premsa. Com el seu admirat Noam Chomsky, Solà era un home que no vivia refugiat en un món paral·lel, on era un rei, sinó que va voler ser un ciutadà del carrer. I això es veu en molts dels seus articles i en part dels llibres més divulgatius. En un emotiu article al volum Joan Solà. 10 textos d'homenatge, Josep Murgades feia un recorregut per la trajectòria vital i professional del mestre, manllevant-li una frase que és tota una definició de l'idioma del nostre baquetejat país: “Una llengua ferrenya, arrelada als camins que trepitjava”. Murgades evocava quan, encara adolescent, va rebre del mestre dos manuals bàsics, el de Marvà i el de Signe, fruit en gran part de la dedicació de l'incansable Albert Jané.

No sé si a l'amic Joan Solà li haurien agradat els comentaris que han sorgit arran de la seva mort, que el situen després dels admirats Pompeu Fabra i Joan Coromines com el més important lingüista del català modern, però crec que és de justícia reconèixer la tasca immensa d'un home amb una força extraordinària: disciplinat, metòdic i, alhora, obert i desinhibit, sempre amb una paraula amable cap als creadors. Li agradaven els heterodoxos i en algun moment va ser acusat per les seves simpaties amb els partidaris de l'anomenat català light. Solà es va mantenir obert al debat i a la joventut. Havia passat tota una vida en la solitud compartida de les aules i sabia escoltar, de la mateixa manera que sabia mirar. Fa una setmana vaig escriure que els lectors esperàvem la seva recuperació ràpida. No ha estat així. El seu llegat, però, ens acompanyarà per sempre. Ens va donar les gràcies mentre ens demanava fidelitat als mitjans catalans. El gran intel·lectual va ser també un home senzill. Em quedo amb una de les seves paraules predilectes: Endavant.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.