Crítica
teatre
Poema agònic de violència i esperança
Pablo Derqui interpreta, des de la buidor, un Roberto Zucco incontestable
Bernard-Marie Koltès és una icona per a una generació d'actors i directors però que, per culpa de la facilitat a oblidar la dramatúrgia contemporània, està arraconat en les cartelleres actuals. Roberto Zucco és l'últim cop de puny del dramaturg, que el va escriure sabent que li quedava poc temps de vida. Potser per això, batega per la cruesa de les rèpliques: més que una història narrada, és sobretot una llista d'epitafis marcats amb sang. Pensada per persuadir el públic, mereix omplir la platea cada nit.
El muntatge, dirigit per Manrique, és ambiciós i té la complicitat dels actors. Derqui interpreta un paper protagonista (Roberto Zucco) incontestable. Les seves accions manen en cada un dels quadres. Com el seu personatge, la interpretació sembla estar feta des de la buidor interior, s'allunya de ser tràgic i fa molt bé. Aspira a ser un gos que passa inadvertit. El seu entorn està en una constant degradació, tot és brut i pocs cops hi ha gotes de reconciliació. L'esperança, doncs, es troba escampada per les cantonades a partir de personatges benèvols que miren de pacificar l'espai agressiu del suburbi, sigui a la sortida del club o a l'estació tancada del metro. Són possibles víctimes que Zucco no ataca.
L'espai és contundent: un pis obert en secció que il·lustra el veïnatge d'una societat degradada (recorda l'European house, del 2005, de Rigola, en què Manrique intervenia d'actor). Són quadres d'aquest retaule la família (el paper de María Rodríguez és una alenada de rebel·lia que acaba cedint estirada en un banc), la policia i els vicis. La música acompanya encertadament, quasi a cau d'orella. Els actors es multipliquen en molts personatges. Potser l'excés de caracterització no permet el joc metateatral. Hi ha algun to que confon el públic. Sobta, per exemple, l'amo del bar nan: revela un tòpic de thriller i dóna joc dramatúrgic però trenca aquella poesia bruta quan el públic se'n riu, divertit. A l'estrena, però, no es va aconseguir elevar prou el tall poètic.