Opinió

art & CO

pilar parcerisas

Noucentisme i efectes de la guerra


Sobre la Primera Guerra Mundial

La revisió dels efectes de la Primera Guerra Mundial, en complir-se enguany els cent anys d'aquesta contesa, ha comportat diversos debats i reflexions que no s'havien produït fins ara. La Càtedra Walter Benjamin de la Universitat de Girona, dirigida per Jörg Zimmer, ha plantejat aquesta temàtica en el col·loqui anual benjaminià que se celebra a Portbou cada 26 de setembre. Les ponències han estat brillants i especialment reveladora la de Xavier Pla. La guerra esclata en una Europa de la qual Barcelona viu al marge, en la neutralitat d'una Arcàdia idealitzada i feliç d'un noucentisme classicista que Eugeni d'Ors va empènyer des del 1906 fins a la dictadura de Primo de Rivera, el 1923. Un model cívic i moral, basat en l'educació, un món, segons Pla, “ideal, excloent i autosuficient, que no va ser capaç de preguntar-se què havia passat en aquella Europa de 1914”.

El cronista de guerra

La guerra fa trontollar els valors noucentistes, desestabilitza i genera conflictes socials i personals. Però la guerra també propicia un nou ofici, realista, modern: el corresponsal de guerra, amb escrits des de la primera línia de foc, fotografies documentals i films. Els lectors demanen punts de vista propis, i així diversos escriptors van al front amb aquesta missió: Gaziel, Eugeni Xammar i Claudi Ametlla, que va entendre que la informació es podia comprar i vendre, i que va crear a Catalunya la filial de l'agència de notícies Havas, amb el nom de Fabra. Amb l'arribada de les tropes franquistes a Barcelona, el primer edifici requisat va ser el de l'oficina de l'agència Fabra, que es va convertir en agència F, de Franco, l'avui denominada Efe. Una perla de la conferència de Xavier Pla que va deixar els assistents bocabadats.

El realisme noucentista

Però el noucentisme no va ser tan hegemònic. Entre el Glossari del 1906 i l'Almanach dels Noucentistes del 1911, hi ha la Setmana Tràgica del 1909. Cap al 1917 s'abandona l'idealisme classicista per un realisme noucentista. Torres-García deixa de fer frisos clàssics per pintar els carrers i el seu moviment. Ho fa també Barradas, la Pastoral de Sunyer ja il·lustra una altra època. El 1917 esclata la revolució russa i Picasso s'estrena a Barcelona amb els ballets russos de Diaghilev. La ciutat és refugi d'artistes europeus, però segur que el realisme introduït pel periodisme de guerra va tombar l'Arcàdia estètica del pi i l'atzavara a la vora de la Mediterrània. Una tesi pendent que aportaria llum a l'esquerda de l'idealisme orsià i al paradís perdut d'una Catalunya que no va poder ser.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia