Un pànic olímpic

Cada quatre anys els Jocs Olímpics ofereixen un mirall d'allò que passa a nivell territorial a l'Estat. Els atletes catalans representen un percentatge molt més alt del que els correspondria per població en la participació espanyola. També el representen en el medaller final. I en campionats d'altres esports els catalans hi tenen prohibida qualsevol manifestació pública que no sigui la patriòtica –espanyola, és clar!–, un esport al qual s'apunten les seves empreses patrocinadores. Si algun jove esportista vol disposar dels recursos necessaris en el futur, ha de córrer, nedar, xutar o conduir amb la boca ben tancada i sense pensar. Sempre sota sospita, és un extra que ha de pagar pel seu origen.

És el mateix preu que toca a la resta dels seus conciutadans, en forma de peatges, retards a Rodalies o visites de més inspectors d'Hisenda, per exemple. A Madrid, fins i tot, prefereixen perdre la competitivitat d'un corredor mediterrani abans de donar aire a les empreses valencianes i catalanes. Només s'hi posaran si, a canvi, poden anihilar-nos com a tals, com preveu el pacte PP-C's. A les elits que manen de debò –que també són les patrocinadores dels esportistes– i als polítics que els fan la feina, no els fa cap mal que no hi hagi govern a l'Estat. Res no canvia i res no temen, sigui qui sigui qui acabi governant a Madrid. Allò que els fa pànic de debò fins al punt de fer-los caure la careta de demòcrates no és altra cosa que la possibilitat d'haver de renunciar a una font d'ingressos fiable i mesella, perquè també podria significar la primera baula de la gran desfeta. Per això ni tan sols volen pensar com quedarà el seu medaller a Tòquio 2020 o com s'ho faran per funcionar sense nosaltres. No és només l'orgull del conqueridor; també és la subsistència del seu dolce far niente.