Andrea Lisbona
directora general de touchland
“Crear empresa en plena crisi sona a bogeria, però és un punt de llum”
Preparada, jove (té 25 anys), emprenedora, i amb empenta. És l'imatge que transmet Andrea Lisbona, responsable de Touchland, empresa dedicada a generar salut ambiental mitjançant sistemes automàtics d'higiene de mans, que a la vegada serveixen com una eina de màrqueting i de responsabilitat social corporativa. I com sempre, les aparences enganyen: rere una imatge de nena bona s'hi amaga una cinturó marró en judo, esport en què va assolir un tercer lloc en campionats estatals. És un exemple d'una nova fornada de noies que han triat emprendre com a sortida.
Pel fet de tenir un germà i un televisor a casa, havíem de trobar un terme mitjà. I fer-li veure la Candy era una tortura, així que a casa es veia Bola de drac. Per Reis, quan era molt petita i una mica il·lusa, demanava el núvol Kinton i el vehicle del Goku, per volar on volgués.
És una bona eina per formar-te com a persona. Aprens el que és l'esforç, l'esperit de superació i el respecte per l'adversari. El judo és un esport més de cap que de força. Em va costar entendre-ho; amb sis anys, tan bon punt començava els combats agafava velocitat i l'adversària aprofitava la meva empenta per tirar-me a terra. Vaig aprendre a utilitzar més la tècnica que la força desmesurada.
Com tot pare protector, el meu va apuntar-m'hi als sis anys, però la sorpresa va ser quan vaig entrar a la classe i tot eren nois. No hi havia ni vestuari de noies, i me'n van haver de fer un a mida. Vaig perdre la vergonya i els complexos.
Vaig fer Esade perquè sempre he sabut que volia muntar una empresa. Aquesta és la versió oficial. La no oficial és que va ser per una aposta amb el meu pare, que em va picar dient que no aconseguiria acabar Esade. Després, el disseny de moda va ser per intentar transformar un hobby en empresa. Però a vegades les oportunitats passen davant teu, i has d'estar atent. Quan estudiava als Estats Units, el país estava ple de dispensadors per higienitzar les mans cada pocs metres, a tot arreu. La higiene de mans era una tendència que també arribaria aquí. I, mai millor dit, ens vam posar mans a l'obra.
