PSOE

El que va succeir el dissabte 1 d'octubre en el comitè federal del PSOE potser va sorprendre més d'un, tot i que és un clàssic en la història del socialisme espanyol. A principis de la dècada dels anys vint del segle passat, el PSOE va conèixer una primera excisió de dos grups partidaris d'entrar a la III Internacional, la Internacional comunista fundada el 1919 per Lenin, que el 1921 acabarien fundant el Partit Comunista d'Espanya. Posteriorment va conèixer durs enfrontaments personals entre els líders socialistes. Així, el suport i la col·laboració amb la dictadura de Primo de Rivera propicià una ruptura entre Francisco Largo Caballero, que arribà a ser membre del Consell d'Estat del dictador, i Fernando de los Ríos i Indalecio Prieto, que rebutjaven la col·laboració amb el règim dictatorial. A la Segona República continuà la pugna soterrada entre Largo Caballero i Prieto. L'exili no va posar fi a les tensions entre els diferents sectors del PSOE. Ara l'enfrontament fou entre Prieto i Juan Negrín, el darrer president del govern de la República a Espanya. En aquest cas, les tensions van tenir com a rerefons el lamentable afer del tresor del Vita, el vaixell en què Negrín ordenà traslladar el fons de joies, objectes d'art i metalls preciosos expropiats durant la Guerra Civil per la Caixa General de Reparacions, i la utilització partidista i sectària de l'ajuda als republicans exiliats. El Vita arribà a Mèxic i del seu contingut se'n va fer càrrec la JARE (Junta de Auxilio a los Republicanos Españoles), controlada per Prieto, en detriment del SERE (Servicio de Evacuación de los Republicanos Españoles), dirigit per Negrín. I encara a començaments de la dècada dels setanta del segle passat l'enfrontament entre el PSOE històric, liderat a l'exili per Rodolfo Llopis, i el PSOE renovat o de l'interior de Felipe González i Alfonso Guerra. O, per acabar, la dimissió de Felipe González en el congrés del PSOE del maig de 1979 per forçar l'organització socialista a abandonar els principis marxistes i abraçar la socialdemocràcia.

Pedro Sánchez ha comès, probablement, molts errors durant el poc més de dos anys que ha liderat el PSOE i, sens dubte, encara més, en els deu mesos de la curta legislatura anterior i des de les eleccions del mes de juny passat. I, sobretot, ha pecat d'ingenuïtat fins que ha topat amb l'Estat i el dret a decidir. La seva pretensió de formar un govern alternatiu per impedir la repetició d'un govern del PP va fer sonar totes les alarmes dels poders fàctics de l'Estat espanyol. Un govern amb Podemos i les seves confluències amb el suport –si més no per a la investidura– de nacionalistes bascos i independentistes catalans és més del que podien suportar l'entramat a l'ombra de l'Estat. I va ser per boca de Felipe González que es va fer saber a Sánchez que els barons del PSOE i les elits dirigents espanyoles –polítiques, econòmiques i socials– no estaven disposades a acceptar un govern d'aquesta mena. I llavors Sánchez va cometre la segona ingenuïtat: apel·lar a la convocatòria d'un congrés extraordinari per donar la veu als militants sobre quina havia de ser la posició del PSOE en la votació d'una possible investidura de Mariano Rajoy, atès que en el programa amb què es va concórrer a les eleccions la posició era no facilitar un nou govern del PP. Ingenuïtat perquè això equivalia a invocar el denominat “dret a decidir”, en aquest cas dels militants del PSOE, cosa que per principi no podien acceptar els principals dirigents socialistes. I és clar, en el comitè federal de l'1 d'octubre es dibuixà formalment la fractura que, en termes generals i amb importants excepcions individuals, presenta una clara línia divisòria entre les federacions septentrionals –més pròximes a la posició de Sánchez de consultar la militància– i les federacions meridionals, que acabaren per imposar-se. Sánchez es va veure obligat a dimitir. Des de Catalunya estant, el que importa en aquests moments no és tant saber com acabarà a llarg termini aquest nou enfrontament, sinó saber quina posició adoptarà el socialisme català –a qui ningú pot negar el seu passat catalanista– davant d'una situació que, de nou, nega la veu a la militància i desmenteix el suposat caràcter federalista del PSOE i la igualment suposada autonomia del PSC a l'hora de prendre decisions.