Opinió

Tribuna

La Catalunya de Vichy

“A alguns líders de l’oposició els tempta ser Pétain i, com ell, s’aferren a la llei per justificar el seu col·laboracionisme amb l’Estat repressor

El 29 de desembre de 2015, el govern francès va acordar permetre l’accés als arxius policials i jurídics de l’anomenat Règim de Vichy abans que expirés el termini de 75 anys previst pel codi francès del patrimoni. Segons l’historiador Gilles Morin, en aquests arxius hi ha documentació relativa als crims jutjats pels tribunals d’excepció creats després de l’Alliberament i els arxius sobre la persecució i judici de criminals de guerra en les zones d’ocupació francesa a Alemanya i Àustria. Aquests arxius posaran noms i cognoms als còmplices dels assassinats dels líders de la Resistència i dels prop de 80.000 jueus francesos que van ser lliurats als alemanys pel règim col·laboracionista.

La història del Règim de Vichy és un dels secrets més ben preservats pels francesos. Els recordo els fets. Després que les tropes alemanyes derrotessin les forces francobritàniques en les batalles dels mesos de maig i juny de 1940, el primer ministre francès Paul Reynaud va dimitir el càrrec el 16 de juny i el seu successor, el mariscal Henri-Philippe Pétain, immediatament va establir negociacions amb Alemanya per tal de signar un armistici, que va ser subscrit el 22 de juny. En aquest document, es va decidir que els alemanys ocuparien els territoris situats al nord del riu Loira i la costa atlàntica fins a la frontera amb l’Estat espanyol. La qual cosa representava que el 55% del territori francès (incloent-hi París) passaria a ser zona ocupada, però continuaria existint un Estat francès que mantindria l’administració de les colònies. El nou govern va establir la seu a Vichy l’1 de juliol. El 10 de juliol, l’Assemblea Nacional va aprovar per majoria una llei que abolia la Constitució republicana existent i conferia plens poders al mariscal Pétain, que va assumir la direcció de l’Estat.

Sota l’aparença de legalitat, Pétain va suspendre les sessions de l’Assemblea Nacional francesa i, de fet, la República va deixar d’existir. Així, va quedar format el règim que va governar aquesta zona del territori francès (encara que la totalitat de França va ser ocupada l’11 de novembre de 1942) fins que a l’agost de 1944 els alemanys van obligar Pétain a traslladar-se a Alemanya, abans de desaparèixer definitivament poc després de l’alliberament de París. Els aliats van jutjar Pétain, que ja superava els vuitanta anys, i el van condemnar a cadena perpètua, mentre que van condemnar a mort i van executar Pierre Laval, que havia ocupat el càrrec de Pétain el 1942. Tots dos havien estat declarats culpables de conspiració contra l’Estat i de col·laboració amb l’enemic. Quin Estat? —es podrien preguntar vostès, perquè l’Estat legalment constituït i que ocupava una bona part del territori era el que Pétain controlava amb l’ajuda dels alemanys. Però la revenja dels vencedors van durar poc, ja que van preferir sepultar en els arxius la ignomínia dels compatriotes col·laboracionistes.

Tota legalitat depèn de qui té la força per imposar-la. Sempre ha estat així. No és un debat entre juristes, sinó una constatació històrica. Franco també va instaurar una legalitat per condemnar a mort el president Lluís Companys i és la mateixa que serveix perquè l’Estat espanyol actual es negui a revocar aquesta condemna i rehabiliti el president màrtir. El 29 de juny de 2017, el ple del Parlament va aprovar per unanimitat la llei de reparació jurídica de les víctimes del franquisme, que declarava nuls els judicis i els consells de guerra dictats per causes polítiques a Catalunya per la dictadura franquista. Va ser una reparació moral, sense cap efecte legal, perquè és l’Estat qui té aquesta competència. 80 anys després de l’inici d’aquella Guerra Civil, som on érem, perquè el passat no passa mai.

La Catalunya de Vichy, que reneix avui amb els partits que donen suport a la repressió de l’Estat contra les institucions d’autogovern i els líders polítics i cívics del sobiranisme, també s’aferra a la legalitat per justificar el seu col·laboracionisme amb l’Estat repressor. La temptació d’alguns líders de l’oposició actual d’esdevenir Pétain és tan gran que, com el francès, estan disposats a facilitar la detenció dels sobiranistes per lliurar-los com a hostatges a l’enemic. Espero i desitjo que no triguem 75 o 80 anys a poder passar comptes amb la veritat. Només una victòria real i efectiva del sobiranisme farà que els actes del Parlament de Catalunya siguin la traducció legal d’un país sobirà amb tots els ets i uts. D’una Catalunya lliure, com aquella França victoriosa del general De Gaulle.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.