Opinió

Tribuna

Fer el cim

“Són aquells del ‘más vale honra sin barcos’... però no han après que es poden quedar sense ‘barcos’ ni ‘honra’.

Els que tenen el vici o la virtut d’enfilar-se als cims del món ho saben: els darrers metres són els més difícils: s’arriba cansat, falta oxigen, el pendent és més rost, les cames fan figa... Més de quatre han hagut de deixar-ho córrer quan ja faltava tan poc... De fet, la majoria dels que arriben a fer el cim han passat més d’un moment en què es sentien al límit, havien de decidir si continuaven o reculaven. Si mirem les cròniques, veurem que estan plenes dels que van decidir recular i esperar un altre dia, però també dels que es veieren capaços d’arribar i se’n feren la pell. Alguns, però, inscriuen el seu nom entre els victoriosos. Havien sospesat bé les pròpies forces i se la van jugar.

Som aquí, en els moments més difícils, quan ens encalcen els gossos rabiosos de la desesperació imperial. Ja fa dies que ni lladren: només sentim el tuf pudent de l’alè de la bèstia salvatge. Sí, estem aclaparats pel pes de l’esforç i de l’angoixa. Són tres-cents anys d’aguantar la bota clavetejada del botxí al coll, amb el nas a terra, la boca ensangonada, els dits lacerats d’esgarrapar inútilment la roca. Però no ens hem rendit. Hem après a pronunciar el sí senyor que ens exigien per sobreviure que fos compatible amb continuar covant al cor la necessària llibertat d’esperit i de consciència. Ens hem hagut de trair massa sovint, ben cert. Calia arribar a demà i deixar aquest demà als fills i als nets.

Avui som els fills i som els nets i hem dit que prou. Un prou discret, pacífic, amable si voleu, però contundent. Hem sortit al carrer fills i pares, avis i nets, a recordar que volem ser lliures per poder ser. I que som precisament perquè volem ser lliures. Que ens ho faran difícil, dieu? I és clar que sí. Ells són aquells del más vale honra sin barcos... però encara no han après que es poden quedar- –com els ha passat sempre– sense barcos i sense honra. Han tret tots els poders independents a cantar la mateixa cançó, a trenar la mateixa jugada, a conjugar els mateixos verbs tramposos i mentiders.

Els daus són tirats. Roden sobre el tauler de l’Europa que es diu, i es creu, i es vol democràtica. La sort, ja se sap, és boja. Però no tot és sort. Alguns miren de carregar els daus amb promeses de compres d’avions de guerra, amb amenaces de trastocar els equilibris precaris internacionals... Promeses i amenaces. Impotència i prou. Un dia vaig dir que havien picat l’ham. Ho vaig dir el dia que van començar a empresonar els nostres líders. Ja ho sé. El peix encara és viu i encara mossega. Però està enganxat. El tenim.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.