Keep calm
Problemes i obsessions
Durant anys, recordem-ho, el Parlament ha estat acusat de manera recorrent de treballar només pel procés
La casualitat del calendari parlamentari ha volgut que amb 24 hores de diferència hagin coincidit al Congrés dels Diputats dues iniciatives que són un bon termòmetre per avaluar com va allò dels anomenats problemes reals de la gent. Dimarts, tres diputades del Parlament (Alba Vergés, Assumpta Escarp i Marta Ribas) van anar en representació de les institucions catalanes a defensar el dret a l’eutanàsia. És una proposta que va emanar del Parlament català de manera transversal i ara s’ha portat a Madrid, on, novament, s’ha hagut de demanar permís, en aquest cas perquè es pugui legislar sobre la mort digna de les persones. Durant anys, recordem-ho, el Parlament ha estat acusat de manera recorrent de treballar només pel procés. Una acusació que els diputats del Congrés van veure gràficament desmentida dimarts, per bé que un simple repàs a les últimes sentències anul·ladores del Constitucional demostra la intensitat social del Parlament i també el poc poder polític que té Catalunya per gestionar qüestions com ara els horaris comercials, la pobresa energètica i els pisos buits. També l’eutanàsia, però en aquest cas la normativa –que es vol estatal–, haurà nascut al parc de la Ciutadella i segurament se’n beneficiaran tots els espanyols. Doncs bé, acabat aquest debat, ahir hi va haver sessió de control al govern de Rajoy i es van tramitar 17 preguntes a l’executiu. D’aquestes 17 preguntes, dues corresponien a Ciutadans. La primera, d’Albert Rivera, era sobre per què el govern espanyol no ha presentat un recurs al Constitucional contra el vot delegat de Puigdemont i Comín. La segona, de Juan Carlos Girauta, era sobre per què Sixte Cambra és encara president del Port de Barcelona si està imputat en l’anomenada trama del 3%. Cap de les altres 15 preguntes, presentades pel PSOE, Podem i el PP, tenia a veure amb Catalunya i preferien abordar temes com ara la sentència de La Manada, les pensions i Cristina Cifuentes. Ja estem molt a prop de caure en la paradoxa de veure gent obsessionada a dir que hi ha una obsessió amb el procés.
