L'apunt

LA GALERIA

L’Angelina i els morts

La mare cada dia comprova si surt a les necrològiques algun amic o conegut, i la veritat és que n’hi troba sovint

S’acosta el dia de les Ànimes. Tots devem tenir una manera d’encetar la lectura del diari, i servidor –i perdonin– començo per les prima donnas: abans en Pairolí i ara en Cuyàs. En canvi la meva mare ho fa per les necrològiques. Tan punt arreplega El Punt, el posa dret amb el llom sobre la taula i, aguantant-lo amb els braços alçats, formigueja amb els dits de totes dues mans passant pàgines a cegues, l’obre i sol encertar l’obituari a la primera. Fa, doncs, com prou gent que del periòdic els interessa sobretot les defuncions, particularment si són persones velles, i la mare té 91 anys. És així que cada dia comprova si hi surt algun amic o conegut, i la veritat és que n’hi troba sovint. Sovint perquè conserva bona memòria i perquè va tenir ocasió de conèixer molta gent en èpoques que, en general, les persones es movien poc i feien poques relacions. Quan als anys quaranta de la postguerra, proveïts del salconduit i d’una bicicleta, adolescents com ella s’anaven trobant al camí ral cada matí tot dirigint-se del poble a Figueres per aprendre algun ofici; al captard en tornaven. Gran balladora, de molt jove acudia a les festes majors d’una dotzena llarga de pobles i passava els dos o tres dies a cases de parents o de relacions familiars. De casada, els dijous recorria comerços i magatzems de Figueres per proveir la botiga familiar, i, amb el marit castrador, recollia personalment o per telèfon encàrrecs de cases i masos de la comarca sobre godallades recents que calia atendre. És així que durant dècades va acumular coneixences i amistats; i, allò que passa, van ser-li ponts per a saber de més persones i de les seves famílies, relacions, matrimonis, fills, treballs, llocs de residència... Ara que va recorrent l’últim tram que li queda del seu segle, les necrològiques la posen al dia. En primer lloc i sense ulleres repassa les esqueles de quatre i de sis mòduls, els dels traspassos més visibles i, després i amb les ulleres posades, ressegueix l’alfabet dels pobles. Si té algú a prop quan llegeix, intermitentment exclama: Mira, amb aquest hi havia ballat! O: Fixa’t, pobra, érem amigues de quan anàvem a cosir! O: Aquesta era cunyada del cosí segon de la tia de... Li envejo que entomi la mort d’amics i coneguts com un fet corrent, que no deixa de ser un recordatori de la pròpia, que a vegades s’hi refereix sense escarafalls com el que ineluctablement ha de passar. Coqueta com és, i com diu el Nobel Thomas S. Eliot, només en podria témer que després ningú no notés la seva absència.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.