Opinió

Tribuna

No és no (i ja prou...)

“Cap partit polític espanyol convocarà mai un referèndum que interpel·li una part de l’Estat, o tot, sobre la seva integritat territorial

Som molt tossuts, els catalans. Fins a prendre mal. Sabem des de fa segles que Espanya no acceptarà mai que Catalunya tingui un grau de sobirania plena sota qualsevol forma jurídica (digueu-li independència, federació, confederació, estat lliure associat o qualsevol altra fórmula que faci que els polítics, però també bona part dels ciutadans espanyols, ens treguin les grapes de sobre). Recordem que el 23-F de 1981 va ser fill, entre altres coses, de la voluntat de militars i força polítics hispànics que no estaven d’acord amb la creació d’un estat autonòmic. De fet, una de les primeres coses que van fer els socialistes quan van guanyar, el 1982, les eleccions generals va ser promulgar la Loapa per laminar tant com es pogués l’Estat autonòmic. Aparentment no se’n van acabar de sortir, però ens van colar una llei de finançament de les comunitats autònomes que ens ha tingut les mans lligades 30 anys i que va crear un sistema d’espoli sistemàtic de Catalunya, del qual han drenat anualment milers de milions d’euros que han servit per finançar altres territoris.

Malgrat tot, el dinamisme econòmic català és tan potent que bo i l’espoli la nostra economia no para de créixer i ho fa lluny de la necessitat de subsidis i prebendes de l’estat central.

El llirisme català ha intentat fer-nos creure que és possible aconseguir alguna mena d’acord amb el govern central perquè ens deixin “una mica lliures”, i a partir d’aquí anar fent allò d’“eixamplar la base” fins que siguem una majoria incontestable que ens permeti fer el salt. Semblen ignorar que podríem tenir una majoria del 90% a les urnes per assolir la independència i no ens deixarien marxar. Per què? Perquè tot i que el relat de la dreta espanyola (i bona part del PSOE) és que l’Estat espanyol es va construir des de “la concòrdia” el cert és que es va fer, en el cas de Catalunya i el País València, fa 300 anys, per “derecho de conquista”. Així ho recullen els respectius Decrets de Nova Planta, que mai han estat derogats. Si algun dia ho fossin, automàticament se’ns hauria de restituir la sobirania i, de facto, jurídicament seríem independents.

Tot això, però, és somiar. Per si ens quedava algun dubte, aquest diumenge van sortir a la plaza de Colón prou espanyols per forçar el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, a aixecar-se d’una taula de negociació on tot just s’havien omplert els gots d’aigua. I és que als enemics, ni aigua.

És molt divertit escoltar les declaracions que es fan des de la banda espanyola “progressista”, com les de la ministra Batet, que es lamenta que no es pot arribar a un acord amb el govern de la Generalitat perquè mantenen la seva posició política i no es mostren “oberts al diàleg”. Curiosa manera d’entendre el diàleg: “Si vols parlar, fem-ho només sobre la meva proposta; perquè la teva –la catalana– no la puc acceptar (no fos cas que perdés les pròximes eleccions –que perdré igualment).”

QuanT temps més estarem negant la realitat? No és no. Cap partit polític espanyol convocarà mai un referèndum que interpel·li una part de l’Estat sobre la seva integritat territorial. Fins i tot, quan els més demagogs diuen que el referèndum s’hauria de fer “en todo el territorio nacional”, tampoc el farien, perquè: com gestionarien un resultat a Catalunya favorable a la secessió? O l’efecte contagi al País Basc? O acostumats al cafè per a tothom, encara la majoria de comunitats demanarien disposar d’un estat propi...

diumenge els manifestants moguts per Vox (que a velocitat meteòrica ha passat de ser un grup de bar a un partit decisiu per formar majories parlamentàries –qui els paga la festa, per cert?–) es queixaven que els independentistes pressionem els jutges abans del judici als presoners polítics. Què va ser la “concentració de diumenge”? Una trobada de col·leccionistes de rojigualdas?

Tots sabem com acabarà aquest judici. Pròxim pas, anar a les institucions europees a denunciar que la justícia espanyola no és imparcial. Passaran anys, i si es dona el cas que els tribunals europeus ens donen la raó, Espanya deixarà lliures els presoners? Farà com en altres ocasions i es passarà per l’arc de triomf les resolucions internacionals? Mentrestant, Espanya la governarà la dreta extrema (temps al temps), que el primer que farà és intentar posar fi a la llibertat a Catalunya, amb el suport dels instruments repressius de l’Estat: policials i judicials.

Només tornarem a tenir una oportunitat quan Europa es vegi obligada a deixar caure l’economia espanyola, perquè serà un llast molt perillós per al conjunt de la UE. Estiguem llestos aleshores per remarcar el valor de la nostra economia i recordar que som els únics que tenim el talonari per pagar les factures del sud d’Europa.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.