Carta d’un professor preocupat pels seus alumnes
Aniré a pams contrarestant els comentaris que més mal m’han fet (la majoria a les tertúlies “erudites”).
“Els mestres tenen poc compromís social, són egoistes i poc empàtics.”
Són moments difícils, tant per als infants com per a moltes famílies que ho estan passant molt malament: ERTO, autònoms, parats, etc., i s’hi afegeix que han d’estar tot el dia a casa seva amb els seus fills/es acompanyant la seva feina diària escolar.
I és per això que (en la majoria de casos) hem reinventat la pràctica educativa. Cuidant l’emocionalitat, obrint les portes de casa nostra, fent trucades, videotrucades, preparant materials i activitats online, estant disponibles les 24 hores del dia. Tot per acompanyar els infants i les famílies, i en casos amb risc social fent-ne un seguiment exhaustiu i continuat.
“En moments de conciliació laboral i familiar, l’escola no està a l’altura i no pensa en el moment que estan vivint les famílies.”
La responsabilitat de l’escola és vetllar pel benestar psicològic, emocional i de salut dels infants. Fa tres mesos que estan a casa, vivint l’angoixa, sentint comentaris que no entenen. Veient companys i mestres a través de la pantalla d’un ordinador.
Estan preparats per tornar a l’escola com si no hagués passat res? No seria millor vetllar pel seu benestar emocional i psicològic? De debò que l’únic criteri que ens hem de plantejar és el de la conciliació laboral? Les empreses no tenen cap mena de responsabilitat a l’hora d’aquesta conciliació?
Al meu entendre, són preguntes retòriques que es responen per si soles. Hi ha altres solucions, apliquem-les.
Terrassa (Vallès Occidental)