La revocació del tercer grau penitenciari concedit en el seu moment als presos independentistes no ha sorprès pràcticament ningú. No obstant això, el Tribunal Suprem ha desaprofitat una magnífica oportunitat per definir quin ha de ser, en opinió seva, el contingut del tractament dirigit a la resocialització de l’intern quan la persona condemnada ha actuat impulsada per motivacions nítidament polítiques i, a més, a través de mitjans o mètodes no violents (o sense recórrer a l’ús de la violència en termes penalment significatius des de l’òptica dels delictes en qüestió).

La posició del Tribunal Suprem sobre aquest particular era un dels escassos aspectes de la discussió suscitada que despertaven una certa expectació o interès.

Certament, la determinació del fonament i límits del tractament dirigit a la resocialització de l’intern que el doten de legitimitat en una societat democràtica s’ha configurat, des de sempre, com un problema teòric caracteritzat per la seva enorme complexitat, no només jurídica, sinó també política i filosòfica. Una complexitat que augmenta ostensiblement davant de la (mal) denominada delinqüència per convicció: és a dir, en supòsits en què —com en el que ens ocupa— la realització de la conducta jutjada ha estat animada, de manera decisiva, per raons o creences ideològiques (i sense revestir caràcter violent en el sentit abans esmentat).

Com s’ha apuntat, el Tribunal Suprem ha defugit en la seva argumentació aquest —difícil i, en certa mesura, fascinant— repte intel·lectual, en abordar-lo superficialment, sense el grau de desenvolupament que requereix, a través d’una sèrie de reflexions poc substancials, de caràcter excessivament difós o vague. En aquest sentit, per una banda, l’Alt Tribunal es limita a postular en què no pot consistir el tractament resocialitzador en els casos indicats (sense explicar, positivament, en què ha de consistir).

Des d’aquesta perspectiva, només formula una sort de definició negativa de la qual pràcticament no es pot extreure cap rendibilitat o conseqüència pràctica per la seva pròpia incapacitat de delimitació conceptual. És més, tan sols sosté una clamorosa obvietat: que, en un sistema democràtic, el tractament resocialitzador no pot consistir en la substitució o anul·lació coactiva de la particular cosmovisió individual de l’intern (en concret, del seu pensament polític), ni tampoc en la concessió de certs privilegis vulneradors del principi d’igualtat.

Per altra banda, l’Alt Tribunal afirma, d’una manera desconcertantment lacònica, que el tractament penitenciari s’ha d’adaptar a la naturalesa i les causes dels delictes comesos. I, hi afegeix, de manera igualment telegràfica, que aquest ha de tendir, en general, a la modificació de determinats trets de la personalitat del penat directament relacionats amb l’activitat delictiva. Ara bé, en cap moment especifica o delimita quins són els trets de la seva personalitat que els presos independentistes han de modificar per ser mereixedors de la progressió en grau denegada. Així doncs, al marge de la consistència o la correcció de la decisió presa pel Tribunal Suprem, era exigible un major nivell de la seva motivació a través, principalment, de la concreció de quins objectius s’estima que ha de tenir el tractament penitenciari en el cas dels presos independentistes, més enllà d’imprecises i improductives apel·lacions a una genèrica finalitat resocialitzadora.