Articles

DIETARI DESACOMPLEXAT. Amb aquella alegria

La màquina del temps

Toca rescatar uniformes
del passat

Vist el panorama polític, em vindria de gust parlar, què sé jo, de les rebaixes. Mala idea: la crisi frena les ganes de comprar, fa tants dies que hi ha rebaixes encobertes que els descomptes ja no són notícia, i sempre corres el risc que un botiguer t'etzibi: “No, aquesta cadira no està rebaixada, encara gràcies que no l'he encarit per l'augment de l'IVA”. Qui més qui menys té els ànims a l'altura de l'estació del metro de Drassanes.

Més que comprar-nos roba nova, toca rescatar uniformes del passat. A casa hem aprofitat el canvi d'armaris per recuperar les samarretes amb eslògans de la nostra època de manifestants professionals. Tinc la sensació (i la certesa) que m'he passat la vida reivindicant l'evidència. I això cansa. Però tampoc és qüestió d'abaixar la guàrdia, ara que pinten bastos.

Barcelona
és Nova York, oh yeah!

Durant els dos anys que vaig viure a Nova York (ho escric per pura fatxenderia, a veure si jo soleta m'apujo la moral), el local de sota de casa va canviar quatre cops d'amos i de negoci. Una tònica habitual al centre de Manhattan, on els preus dels lloguers estaven pels núvols que sobrevolen l'Empire State Building.

Ja no tenim res a envejar al melic del món: les botigues de Barcelona canvien de pell a ritme de rèptil. Compro un talonari en un local de massatges a l'engròs: em surt més a compte que anar pagant cada servei per separat. Cent cinquanta euros trinco-trinco. Gasto els tres primers talons depilant-me les cames amb cera, dels genolls als turmells. Quan dues setmanes després hi envio la meva filla adolescent, que també es vol depilar, resulta que el negoci ha tancat. Conclusió: no pagueu res per avançat, en aquesta època de vaques anorèctiques. Volia que em prenguessin el pèl literalment i me l'han pres en un sentit figurat, ves quina cosa. En endavant tiraré de Gillette, i avall.

La bona notícia és que tornem a tenir una botiga de bagels a Barcelona. Al gener va tancar The Bagel Shop després de tretze anys al carrer Canuda, i ara acaba d'obrir Be My Bagel a la plaça del Sol, a deu minuts a peu de casa meva. Panarra com sóc, ja no em caldrà fer-me la sorda cada cop que el cos em demani una injecció de carbohidrats a l'estil novaiorquès. Si el nou negoci gracienc es consolida, podré satisfer l'addicció amb aquella alegria. Però, tal com està el pati, potser decidiré emigrar novament als Estats Units, on els bagels són el pa de cada dia.

Tornen els d'abans i les pessetes

La regressió que patim com a país és tan i tan brutal que qualsevol dia s'alçarà de la tomba el del Valle de los Caídos. Quina por. Dimecres passat, el Manuel Fraga en persona (quants segles té???) va aplaudir la sentència del Constitucional sobre l'Estatut i després va exclamar “¡Viva España!”.

Torno als temes frívols. Les rebaixes i tal. Als meus 41 anys, m'he comprat unes xancletes de dit i he descobert que són més còmodes del que pensava. Són de pell, tenen la sola anatòmica i m'han costat uns quants euros, això sí.

Calla, que l'altre dia vaig creure realment que havíem retrocedit en el temps. En una botiga de bijuteria de Sant Cugat, atreuen la clientela amb el següent cartell: “Aquí pot pagar en pessetes”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia