Gestos i gesticulacions

Fa molt temps, un alcalde d’una petita població del Maresme, després d’una entrevista de valoració de mandat, em va fer apagar la gravadora –sí, tinc una edat i em traeix haver fet ús de determinats aparells considerats ara prehistòrics!– i em va fer una confidència que, en aquells moments, no vaig saber valorar prou. “Després de tants d’anys en el càrrec, he entès que en política el no no existeix”, em va dir convençut. Els anys li han atorgat la raó i, encara més, hi afegiria que l’enunciat s’ha convertit en un dels mantres més aplicats en aquells que es dediquen, o això diuen, a servir la ciutadania. Que no hi hagi un límit inamovible ni línies vermelles significa que el discurs polític se sustenta en unes bases d’una solidesa, com a mínim, discutible. I, per tant, qualsevol desviació o canvi en la posició inicial s’ha de considerar des de la perspectiva del moment en què s’ha fet i de l’argument que l’acompanya. Si no hi ha un no, el sí sempre tindrà una justificació, per molt rebuscada, contrària, ridícula o fantasiosa que sembli. És ben bé igual què es digui, allò que importa és que s’ha de dir, per deixar constància d’una coherència efímera i que és fruit, en el millor dels casos, de l’oportunitat o de l’oportunisme.

ELS DEFENSORS D’AQUEST llenguatge fluid dels polítics el valoren en funció dels resultats que s’obtenen i destaquen que les posicions enrocades no van enlloc, encara que precisament ells hagin estat els primers a defensar-les sota els enunciats de “dignitat”, “fermesa” i “ni un pas enrere”. Hem arribat a un punt d’hipocresia tan elevat que es continua fent servir el mateix llenguatge de màxims i de grans proclames, sobretot per encendre els ànims d’una ciutadania esgotada per les mentides, per acabar matisant i rebaixant el significant a la mínima oportunitat. En les darreres setmanes els casos s’han anat multiplicant paral·lelament al desencís d’aquesta ciutadania esgotada i que se sent enganyada i utilitzada. I que, a més, no pot ser crítica amb determinats noms del procés independentista perquè la presó o l’exili els han convertit en herois nacionals. En intocables.

LA FAL·LERA PER AGILITAR UNS INDULTS que es donen per calmar els ànims a Europa més que no pas a Catalunya ha tornat a posar davant del mirall el govern català. Un govern català que, recordem-ho, ha nascut després d’un part difícil i sense garanties que tingui complicacions en els pròxims mesos. Superades, o més aviat aturades, les desavinences, ERC i JxCat han d’afrontar ara el gest arriscat i venut com a valent del president Pedro Sánchez amb la intel·ligència suficient per treure’n rèdit per Catalunya. El sacrifici del líder socialista que s’enfronta a l’Espanya més rància en defensa de la concòrdia i la germanor no pot ser estèril, perquè no ha estat concebut així. Sánchez no té ànima de màrtir per la pàtria i sí molta ambició per conservar la seva cadira presidencial durant el temps que faci falta i al preu que sigui. Per tant, des del govern català s’hauria de debatre a fons quina ha de ser la resposta més intel·ligent a una suposada mà estesa. Mà estesa enverinada que fins i tot ha convençut de canviar el discurs a gent tan inflexible com ara els barons socialistes amb el mateix Felipe González al capdavant. Gats vells que no canvien el seu parer sense garantir-ne el propi benefici.

DIUEN ELS EXPERTS o aquells que s’ho fan dir que tenim dos anys de marge amb la taula de diàleg i que si no s’arriba a cap acord, llavors sí, que no hi haurà més concessions. Ja em perdonaran però arribats a aquest punt la seva credibilitat està en números vermells. L’estratègia dels gestos i les gesticulacions es deu gestar en un nivell d’expert, perquè cada cop hi ha més desconfiança a la promesa entesa entre governs. L’argument del peix al cove que tants atacs abraonats va rebre de les esquerres, sembla que ara no és ni la meitat de dolent. Però, cal recordar-ho? L’Estat juga la seva pròpia lliga i és qui reparteix joc. I no parlo d’assistir o no a un sopar encapçalat per un rei que el 3 d’octubre del 2017 va menystenir el dret a l’autodeterminació del poble català. Això és teatre del dolent. Parlo de decidir unilateralment com i qui rebrà els fons europeus de recuperació, de recórrer als tribunals lleis catalanes, de controlar la inversió en infraestructures de país i de fomentar la persecució a la dissidència. El llop es pot disfressar amb la pell d’un be, però mai no deixarà de ser un llop.