Opinió

Tribuna

Un infern per a les dones

“Indignem-nos, manifestem-nos i fem pressió a les xarxes, però sobretot exigim la creació de rutes segures i polítiques reals d’acollida

Després de 20 anys els talibans han tornat a imposar el seu domini del terror a l’Afganistan. Arriba així de nou el malson més extrem per a la població afganesa, que ja coneix el que significa viure sota les urpes dels fonamentalistes, especialment les nenes i les dones, per a les quals la vida esdevé un autèntic infern.

Aquest cap de setmana s’han succeint imatges tan dures com la invasió dels aeroports, on els afganesos intentaven pujar als avions en marxa, mostra de la desesperació absoluta per fugir de la repressió i l’horror. Alhora, les mateixes imatges posaven de manifest una altra realitat: l’absència de les dones. És significatiu que aquelles que més han patit i patiran els excessos dels talibans ni tan sols se les vegi participant d’aquests gestos de desesperança. Vint anys enrere, quan l’Afganistan estava en mans dels talibans i el retrocés ja era absolut, la barbàrie es va acarnissar amb les dones. Els relats d’aquells temps són aterridors. Algunes d’elles expliquen situacions tan extremes com el cas de Zarah, una doctora que va ser apallissada perquè havia estat acusada de llepar un caramel en públic, quan realment el que feia era menjar-se els propis cabells de la fam que tenia. Quan estava semiconscient per la brutal agressió, va ser violada.

Què dir del cas de tantes mares, que relaten com les seves filles petites van ser segrestades i no en van saber mai més res, o el cas de la Masuma, que relata que els talibans van arrencar les llargues i “provocatives” pestanyes de la seva filla de quatre anys, abans de tirar-li aigua bullint a la cara. Absolutament inhumà. A les universitats molts dels professors s’han acomiadat de les alumnes i professores perquè saben que no podran tornar als centres universitaris sota la llei dels talibans, tot i que per exemple en el cas de la Universitat de Herat, representen més del 50% de l’alumnat. Pocs anys enrere, quan les alumnes eren entrevistades, afirmaven que a l’Afganistan, després d’haver viscut la foscor dels anys sota el règim talibà, tenien molt clar que un dels seus majors somnis era rebre educació. Aquest somni ara ja està esmicolat.

Moltes professionals hauran de deixar les seves professions, exceptuant una minoria de l’àmbit sanitari, no perquè se les valori millor sinó perquè una de les imposicions és que les dones no poden tenir doctors. La radicalització de la vida afganesa com a conseqüència de l’arribada al poder dels talibans farà que les dones hagin de tancar-se a les seves llars, veient la realitat des de rere el burca i deixant de ser les propietàries de les seves vides, que passaran a dependre completament dels seus marits o dels homes amb qui convisquin. Moltes nenes i dones seran esclaves sexuals i domèstiques, fent front als matrimonis forçats en uns contextos replets de violència. Una violència institucionalitzada i reforçada com a mitjà per a la seva domesticació.

El règim talibà comporta l’aniquilació de drets fonamentals i la imposició d’unes normes que són absolutament cruels i violentes. Exemple d’això és la prohibició a les dones de sortir de casa si no van acompanyades pel seu maharam, el que vindria ser el seu tutor masculí (pare, germà, marit...); no poder estudiar ni a les escoles ni a les universitats; contemplar la lapidació pública com a mesura punitiva contra les dones acusades de tenir relacions sexuals fora del matrimoni; no poder practicar esports, ni anar en bicicleta o moto; no poder treure el cap pel balcó; obligació de tapar les finestres de les llars perquè les dones no puguin ser vistes des dels carrers; l’obligació de portar burca sota l’amenaça de ser apallissades i violentades, i un llarg catàleg d’altres imposicions extremes que les condemnen de per vida. A moltes altres dones els espera una mort segura, com és el cas de la primera l’alcaldessa, Zarifa Ghafari.

Les dades d’ACNUR no deixen espai al dubte: les dones i les criatures representen ja el 80% de població afganesa que s’ha vist obligada a fugir del seu país des del mes de maig passat. Moltes són les dones que han sortit als carrers de l’Afganistan a manifestar-se, desafiant el règim talibà. Indignem-nos, manifestem-nos i fem pressió a les xarxes, però sobretot exigim la creació de rutes segures i polítiques reals d’acollida. Ara més que mai, no les podem deixar soles!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.