Opinió

Raça humana

Les víctimes no sempre tenen raó

Les víctimes no sempre tenen raó ni el fet que ho siguin els confereix superioritat moral: l’horror nazi contra els jueus no justifica les polítiques de l’estat d’Israel; l’assassinat de Melitón Manzanas no l’eximeix d’haver estat un torturador brutal. No sé si avui és el dia indicat per a una reflexió d’aquesta mena, perquè toca celebrar l’esperada declaració d’EH Bildu i de Sortu sobre el patiment que mai no s’hauria d’haver produït. Ho diu Maria Jauregui, filla de Juan Maria Jauregui, governador civil de Guipúscoa abatut el 2000: “És un pas de gegant a favor de la convivència.” Passa que la convivència no deu donar vots als qui viuen instal·lats en allò que Mariano Rajoy va explicitar amb enlluernadora claredat: “Cuanto peor, mejor para todos y cuanto peor para todos, mejor, mejor para mí el suyo beneficio político.” Casado, un pèl més concís, no es talla qualificant de “broma macabra” el comunicat del “terrorista Otegui”. Els que s’esquincen els vestits, què han fet per la pau a Euskadi? Ben poc, segons Jonathan Powell, un dels mediadors del final d’ETA, que acusa el PP d’haver posat en perill tot el procés. Però si parlem de víctimes –que sempre tenen raó, segons Mayor Oreja o De Cospedal–, comencem per preguntar-nos si és que n’hi ha de diferents categories. Recorden el contundent retret de Pilar Manjón, presidenta de l’Associació 11-M Afectats del Terrorisme a la bancada popular: “¿De qué se reían, señorías? ¿qué jaleaban?”; és que aquells no eren els seus morts perquè les bombes no les va posar ETA? L’ús partidista del dolor és execrable, inhumà, indigne.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.