Opinió

De set en set

La pobresa i la llum

Molt abans d’haver llegit Albert Camus, ja el pressentia com un company afectuós. Devia ser per aquelles fotografies seves tan divulgades, una mica diminut dins la gavardina o arronsat dins les solapes de l’abric per resistir el fred de París amb la cigarreta als llavis, que recordaven tant els papers de detectiu descregut i finalment redimit de Humphrey Bogart, o perquè representava, en la França de l’ocupació i la postguerra, una enteresa fèrria i més aviat solitària enfront dels dictats morals que pretenien encarnar, una mica escandalosament, la parella Sartre-Beauvoir. Vaig començar, més o menys com tothom, per La pesta i L’estranger, que no han perdut, per desgràcia, ni gota d’actualitat, però m’hi vaig rendir amb El primer home, la seva novel·la inacabada, que recuperarà aquest any Raig Verd, i l’he redescobert fa poc amb els assajos primerencs d’El revers i l’anvers, traduïts per Pol Guerrero per a Lleonard Muntaner, que el 2018 ja ens va oferir en català les Cartes a un amic alemany, un llibre que faria molt de favor a Putin si es molestés a llegir abans d’anar a dormir. Obra primerenca que l’havia avergonyit fins que, just després de rebre el Nobel, va voler recuperar-la com el testimoni latent de les que escriuria després, El revers i l’anvers són les impressions d’aquell “món de pobresa i de llum” que va formar-lo a Alger en la convicció que “totes les meves accions em lliguen al món”, que fins i tot en la desesperança s’ha d’estar disponible per a la felicitat, i que un artista no fa altra cosa que “acostar-se al seu propi centre i, a continuació, mirar de mantenir-s’hi”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.