Opinió

De set en set

Mirar entre dents

Potser és per les dents, aquest espai entre les incisives superiors que li va conservar el riure d’infant, com si encara fos un riure de llet, o per les ulleres de pasta, grosses i sofertes com les d’un mecànic, però el cas és que Francesc Català-Roca em continua semblant el més simpàtic, el més familiar, d’aquesta extraordinària tropa de fotògrafs que va aflorar a Catalunya des dels engrescadors anys trenta fins a aquella prosperitat guerxa dels seixanta (una alegria de dentadura postissa). De totes les imatges que se n’han difós aquests dies per anunciar la commemoració del seu centenari, no n’hi ha cap que em commogui tant com els seus autoretrats, on fa sortir sempre la càmera, el seu tornavís d’operari, amb el qual cargola el món per fer-lo anar més a l’hora, perquè sigui alguna cosa sòlida i vagament organitzada, mentre se’n riu també una mica, com si tot això ja ho hagués vist abans i ara pogués entretenir-se a aixecar les faldilles de l’ofici. Tot i haver-li tocat fotografiar la ganyota corcada de la postguerra, va trobar-ne la cara més insolentment feliç, fins i tot quan retrata una gitaneta contra unes xemeneies pudents, fins i tot uns marrecs mirant amb avidesa els panets inabastables a l’aparador d’una fleca. Buscar la vida al carrer, en la seva expressió més ínfima, en un cartell publicitari, en unes dones que passegen, en uns gossos que posen en evidència la impostura dels amos, en una avinguda plena de cotxes i de gent que passa o en un banyista que salta des d’un trampolí, allà lluny, és donar a la imatge el poder contestatari i picardiós d’un llengot entre les dents.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.