Menys presses i més distància

Una recomanació que faig sovint als pacients amb la intenció d’ajudar-los a veure amb perspectiva fets o situacions d’entrada difícils d’assumir és “distància”. Distància per tenir la suficient perspectiva per mirar la lluna i no el dit que l’assenyala.

I és que, si els mirem amb distància, els efectes i les conseqüències que els canvis socioculturals dels últims temps han produït en les persones i en la societat són evidents.

Canvis relacionats amb l’acceleració de la majoria d’activitats i àmbits de la vida, corregudes al matí a casa per arribar a l’escola o a la feina, acceleració en les comunicacions viàries, xarxes socials, notícies, WhatsApp, correus electrònics, activitats empresarials, exigències en els terminis, compres i decisions de consum no madurades que acaben sovint generant conflictes.

Canvis lligats a estratègies publicitàries que tiranitzen els cossos i ajuden a augmentar els casos d’anorèxia, vigorèxia, dismòrfia corporal... Canvis que esdevenen polarització social, descrèdit polític, corrupció, extrema dreta, crisis migratòries, canvi climàtic, incertesa generalitzada, pandèmia, guerra d’Ucraïna.

També salaris baixos, precarietat, augment dels preus, canvis de regulació i normatives a les empreses, canvis curriculars, d’objectius, de protocols i manca de claredat són queixes constants d’autònoms, empreses, treballadors socials, educadors i sanitaris.

Al mateix temps, la hiperestimulació de les noves generacions o la infantilització de la població creen impaciència, impulsivitat, poca reflexió i menys pensament crític i frustració.

Tinc la impressió que aquesta pressió, aquesta incertesa i aquest malestar que patim tots i totes d’alguna manera no deixen de retornar a nosaltres com un bumerang i acaben augmentant-nos l’estrès i provocant-nos un patiment psicològic. Un patiment que es manifesta en més crispació i violència, en trastorns mentals i psicosomàtics, i en un augment del consum de fàrmacs, de drogues legals i il·legals. Un malestar, en fi, que és intentat contenir per educadors, serveis socials, sanitaris i especialistes en salut mental, tots ells cada dia més esgotats.

En conclusió i vist el món per un forat –després d’anys d’escoltar amb interès i confidencialitat però sense poder compartir el que veig–, em pregunto si no estem corrent vers el col·lapse. I arribats aquí, no és estrany que a Amèrica parlin de la gran dimissió (milers de treballadors a qui ha deixat de compensar anar a la feina), i que cada dia més persones imitin Bartleby, l’escrivent de Melville, preferint “no fer”, cosa que comporta manca de mà d’obra i genera encara més caos al seu voltant. Recomanacions? Menys presses i més distància. I aprofiteu per llegir Melville!