Opinió

Tribuna

L’oblidada nació gallega de Feijóo

“Massa ràpid ha transmutat aquell que a la seva terra es presentava com a “moderat” defensor de la nació gallega!

En una intervenció davant del Cercle d’Economia, el nou president del PP espanyol, Alberto Núñez Feijóo, va rememorar l’article 2 de la Constitució, en què s’afirma que Espanya està integrada per “nacionalitats i regions”. Però així que Feijóo va començar a sentir els perdigons del foc amic, es va acovardir i desdir, asseverant que “Espanya no és un estat plurinacional”. Massa ràpid ha transmutat aquell que a la seva terra es presentava com a “moderat” defensor de la nació gallega! Sembla lluny quan, amb la mirada posada en els comicis del 5 d’abril del 2020, el president del Partit Popular de Galícia marcava distàncies amb Gènova i Pablo Casado: Feijóo fugia del gir ultradretà del PP després de la pujada de Vox i evitava l’entesa entre Casado i Inés Arrimadas per consolidar una aliança electoral que, amb Catalunya al punt de mira, s’havia consumat a Euskadi.

El trencament de FeijÓo amb els designis de Madrid es va veure complementat amb la consagració del galleguisme com a eix vertebrador del seu discurs. “Galicia é moito” era el lema d’una campanya que s’iniciava en clau de país, multiplicant missatges i símbols de la nació de Breogán, i avançant-se imponent la figura del president, referent de la comunió entre el seu partit –no el de Casado!– i els gallecs. La deriva de Feijóo explicava el misteri de la no existència d’un gran partit nacionalista gallec de dretes que aglutini els interessos de la burgesia autòctona, tal com el PNB a Euskadi o, en el seu dia, Convergència. Perquè, tot i que sense etiqueta diferenciada, diluït en l’interior del PP gallec, el galleguisme és una constant en aquest espai. Tant és així que fins i tot Manuel Fraga va haver d’atraure els sectors nacionalistes per connectar amb l’electorat.

El franquisme va implicar la ruptura del nacionalisme gallec: van abandonar el treball polític, els partits són dissolts i els esforços es concentrarien en l’acció cultural. A la dreta hi va haver diversos intents però mai no es va consolidar un partit hegemònic. A principis dels vuitanta sorgia Coalición Galega (CG), partit nacionalista de centredreta que pretenia capitalitzar els vots de l’electorat ruralconservador, que va ser la tercera força en les eleccions del 1985, però no va subsistir a la capacitat absorbent del PP. Llavors, Fernández Albor inicia el seu mandat a la Xunta al capdavant d’una coalició, suma d’Aliança Popular (AP), Partit Demòcrata Popular, Partit Liberal i Centristes de Galícia. Les dissensions acabarien propiciant la implosió de la coalició i va ser al final d’aquella legislatura quan Fraga Iribarne emprenia l’arribada a la seva terra. Naixia el PP.

La divisió era letal per als interessos de Fraga. Qui va ser ministre del dictador, es va oposar a la Constitució del 1978 i es va mostrar contrari a l’Espanya autonomista, per assegurar el seu èxit en les urnes, apel·lava a “l’orgull nacional” (gallec) per aliar-se amb Centristes de Galícia, que assumia el nacionalisme com a pedra angular del seu ideari. La desaparició de l’espai públic del nacionalisme de centredreta va en paral·lel a l’ocupació d’aquest espai per part del PP gallec, que, encara que no exempt de contradiccions, accentua el galleguisme del seu discurs: autoidentificació en clau de país, propostes per aprofundir l’autogovern, defensa de reformes per federalitzar el Senat, demandes d’una representació diplomàtica pròpia a Europa, una política econòmica exterior gallega o la promoció de l’Euroregió Galícia-nord de Portugal, superant els límits de l’Estat.

Sota Fraga es va consolidar una organització autònoma del PP espanyol, un model que es reforça durant l’etapa de Feijóo. El sentiment patriòtic de Galícia no només s’expressa a través del discurs dels nacionalistes, impregna el conjunt del sistema polític i genera situacions paradoxals, com la de l’escàndol que va provocar en mitjans de Madrid escoltar Feijóo referint-se a Galícia com a “país”. Amb Feijóo es proclama el 25 de juliol com el Dia Nacional de Galícia. El 2017, el portaveu de Feijóo al Parlament, Pedro Puy Fraga, nebot del fundador d’AP, va afirmar que “Galícia és objectivament una nació” i va afegir que als gallecs “els va bé compartir la sobirania amb la resta d’Espanya i Europa”. A cap galaic li sorprèn que Feijóo s’oposi a qualsevol deriva antiautonòmica i s’apunti a les mateixes reivindicacions competencials que el PNB, per exemple. I sabíem que no era un “moderat”. El que sí que produeix esbalaïment és la rapidesa amb què el president del PP ha oblidat la nació de Breogán una vegada instal·lat a Madrid!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.