El suflé era la taula

El suflé no baixa. Han passat deu anys des de la primera manifestació de l’ANC i cinc de l’1-O i la gent continua tossudament sortint al carrer per reclamar la independència. El suflé no baixa tot i la repressió dels de sempre i la desescalada que propugnen des dels govern d’allà i d’aquí. Ni baixa ni baixarà perquè no era cap suflé. La gent, ni està dividida ni enfrontada ni es deixa arrossegar per lluites absurdes de partits. I, tot i que no li ho han posat fàcil, sense una estratègia comuna ni un horitzó a la vista, la gent continua mobilitzada davant l’immobilisme dels partits del govern i de la CUP, que ara alliçona dient que no hi ha receptes màgiques, com si la gent no ho sabés. La repressió ha fet efecte? Sí, i tant. I els qui el 2012 deien que l’Estat espanyol no era de fiar o que “l’experiència ens ensenya que cada cop que el govern de Catalunya i les institucions catalanes intenten parlar amb l’Estat espanyol, no serveix de res”, ara s’hi asseuen en una taula. I aquests que ara defensen que a la independència hi arribarem amb la taula, abans deien que “la independència no es negocia, es proclama”. I si abans clamaven “doneu-me 68 diputats i proclamo la independència” perquè “ja no podem esperar més”, ara poden esperar el que calgui. La independència no és qüestió de posar dates concretes, cert, però sí que és qüestió d’una estratègia comuna i no estabilitzar el govern espanyol. Cal recuperar la unitat d’acció fent propostes constructives com la feta per Poble Lliure. Perquè tothom sap que ni amb una majoria independentista del 95% Espanya acceptaria un referèndum, perquè per Espanya la unitat passa al davant de tot. El 155 ja és un regulador legal ara estructural de l’Espanya de les autonomies.