Opinió

Dos homes dalt d’una Narcla

L’avi era molt amic de Narcís Clarà i va voler fer-lo content adquirint una de les primeres Narcla

Una de les anècdotes que he sentit explicar més sovint a casa és de l’època del festeig, quan el pare, que encara no era el pare, sinó un jove de Manresa a qui havien destinat a Girona per fer el servei militar, va pujar a la moto de l’avi, que encara no era l’avi, sinó l’electricista que feia els remiendos als veïns del barri vell de Salt, i a la primera embranzida va decidir descavalcar-se d’un salt i deixar que el sogre, que encara no era el sogre, anés fent esses tot sol pel carrer Llarg, amb el caliquenyo entre les dents i donant conversa a un passatger fugitiu que, des de la vorera, devia calcular quantes proves més com aquella hauria de passar per poder casar-se amb la mare, quan encara no era la mare, sinó la filla de l’electricista que havia conegut al ball de festa major abans que ni ella ni ell sabessin que tindrien cinc fills que guardarien una espècie de record meravellat del carrer Llarg, del recluta i de l’avi, quan en efecte ja era l’avi. Ens agradava escoltar aquesta història perquè explicava moltes coses del caràcter de l’un i de l’altre, que eren també dues cares de la vida que hem heretat: una d’intrèpida i feliç, una altra de desconcertada davant la incongruència vertiginosa del món. Però mai no ens havíem aturat a pensar en la moto, ni per què l’avi, que quasi no s’hi veia per les cataractes, pobret, en feia córrer una per aquelles carreteres boterudes d’abans. Potser era per l’afició als ginys moderns que l’havia empès a comprar-se a terminis la càmera que va immortalitzar el primer embaràs i tots els batejos que vindrien després (el mateix faldó brodat per a tots, la mateixa foto davant la parròquia de Sant Cugat, primer en blanc i negre, després en color), però més aviat devia ser perquè era molt amic de Narcís Clarà i va voler fer-lo content adquirint una de les seves Narcla, la motocicleta més popular dels anys cinquanta que he tornat a veure al nou vestíbul de Les Bernardes, com un retrat de casament. Hi entro a vegades només per mirar-me-la, com si encara hi hagués al damunt l’avi amb el caliquenyo a la boca, rient pel vent que li ve de cara, i el pare al darrere, a punt de saltar però ja sense aquella por de no saber on s’estava ficant, sinó entendrit que un accidentat passeig en moto li anticipés els fills.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.