Volia titular l’article “La chulería dels espanyols”, però generalitzar sempre és dolent i és evident que hi ha moltíssims espanyols que no ho són, de chulos, però, per desgràcia de tots ells, hi ha una chulería galopant en la societat espanyola que no se l’acaben. N’hi ha molts exemples. Les diferents bufetades que ha rebut la justícia espanyola des d’Europa i que la seva chulería no els deixa veure més enllà de les parets del Tribunal Suprem, suprema chulería. O les diferents accions i declaracions de l’extrema dreta i de la dreta extrema, qüestionant la democràcia i els governs que se’n deriven, extrema chulería.

Hem viscut fa pocs dies l’assalt al Capitoli dels EUA, allà on diuen que resideix una de les democràcies més consolidades del món, però s’ha vist que després que un imbècil digués durant setmanes que no acceptaria els resultats de les eleccions –si les perdia, evidentment– i que parlés reiteradament d’un govern il·legítim, s’ha vist la debilitat de les democràcies quan les posem en mans d’irresponsables i de pervertits; per cert, suposo que a tothom li sonarà la cantarella de govern il·legítim i d’il·legalització de partits al mateix Congrés de Madrid, o sigui que “al loro”, que deia en Laporta.

Tornant als EUA i a la chulería, jo hauria recomanat al número 1 dels chulos espanyols, al de la foto de les Açores; sí, sí, al Sr. Aznar, que en un exercici suprem de chulería espanyola enviés les tropes espanyoles a posar pau al mateix cor dels EUA com va fer a l’Iraq; per cert, allà segur que hauria trobat armes de destrucció massiva; però no, ell fa com el fatxa ultra de l’acudit, que veu cinc energúmens apallissant un pobre indigent i corre cap allà i entre tots sis l’acaben de rematar.