El dia 24 d’octubre de 1971, a la seu de l’ONU, Pau Casals pronunciava el seu impressionant discurs: “Deixeu-me que us digui una cosa… jo soc català. Catalunya és avui una regió d’Espanya, però què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. Us explicaré per què. Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. Catalunya va tenir les primeres Nacions Unides: al segle XI totes les autoritats de Catalunya es van reunir en una ciutat de França –aleshores Catalunya– per a parlar de pau, al segle XI… pau al món i contra, contra, contra les guerres, la inhumanitat de les guerres… això és Catalunya.” Han passat 50 anys i les seves paraules encara ressonen! I ho fan amb contundència, talment com aquell dia en què el seu pensament humanista va adquirir rang històric universal. Pau Casals no era un polític i en cap cas volia que se’l considerés com a tal. Fou un personatge excepcional que, al llarg del seu exili, no va renunciar mai als seus ideals; ans al contrari, els va defensar amb claredat i fermesa davant de tothom i en qualsevol situació. Un home valent i agosarat amb una autoritat moral basada en les seves actituds i els seus comportaments. Cal remarcar i sobretot tenir sempre molt present que, al marge de la seva incommensurable categoria en l’àmbit musical, Pau Casals representa la personificació de la dignitat en el sentit més estricte, perquè els principis que van regir la seva llarga vida, no exempta de dificultats, conformen la grandesa de la seva dimensió humana.