Aviat hauré de fer-me els bitllets a casa davant la impossibilitat de trobar caixers. Totes les entitats van tancant oficines, inhabiliten els caixers i, si et cal efectiu, ja t’espavilaràs... Faig ús de la targeta de crèdit, sí, sí... però quartos a la butxaca sempre calen... Estic fins als botons que els hàgim de fer la feina! Exemples? “Vinc a pagar l’IBI”, posem per cas. “Ho ha de fer a través del caixer”, et diuen... “Vinc a pagar un rebut.” “De les deu a 1/4 d’onze”, et diuen ara. Mires el rellotge i passen deu minuts... “Voldria canvi en monedes, si us plau.” Doncs ni el si us plau et val; això ho treballen de nou a deu. Que necessites un certificat de titularitat del compte: “Se l’haurà de baixar a través de l’app”, et responen. I els botons es van inflant... Que vols parlar amb el director/a: “Que té hora?”, et demanen. “Són 2/4 d’una”, li dic. “No, no... que si té hora concertada”, em recriminen... “No”, li dic. I et donen cita; com a la Seguretat Social, vaja. I a final de mes heu vist la cua de pensionistes al carrer (amb la fred que fot a Girona)? Perquè no s’amunteguin a dins (normes covid). I mira que de metres quadrats, a dins, no en falten... Doncs no; al carrer!

Algú em va dir un cop que els bancs són un mal necessari; doncs potser tenia raó...