El seny de l’exconsellera Rigau

Estic totalment d’acord amb les declaracions de l’exconsellera d’Educació Irene Rigau (El Punt Avui, 26-3-2022) en què defensa el recent acord sobre el català dient que es manté intacta la immersió lingüística, ja que, si bé s’introdueix el castellà com a llengua vehicular, el català segueix sent considerat com la llengua “normalment emprada” dins les aules.

Així mateix, crec que té tota la raó quan afirma que si el Parlament no desenvolupa lleis, aleshores acabaran actuant, com ara, els tribunals de justícia. Convé recordar, aquí, que a partir de la sentència del TC del 2010, els tribunals (TS i TSJC) instaren reiteradament la Generalitat per tal que fixés en quin percentatge s’havia d’aplicar la dita vehicularitat del castellà, ja que era competència seva. I, com ja sabem, en no fer-ho, acabaren actuant els tribunals amb el seu 25%.

Subscric totalment la seva afirmació, segons la qual “els que aposten per demanar l’exclusivitat del català no saben en quin país vivim ni quina legislació tenim”, perquè el nostre país ha canviat molt des que, fa gairebé quaranta anys, es començà a implantar la immersió lingüística, i a hores d’ara no es pot ignorar que hi ha una part important de la nostra societat que reclama el “dret” a ser educada també en castellà, un fet que, d’una manera o altra, intenta recollir l’esmentat acord pel català amb el reconeixement de la vehicularitat del castellà, el grau d’implantació de la qual dependrà, en definitiva, dels projectes lingüístics de cada centre.

Aleshores, per què no confiem una mica més en els nostres mestres i professors, que són els qui, al cap i a la fi, l’han d’aplicar?