La Terra
A la natura, fins i tot el fenomen o la cosa més vulgar és un miracle. Existeix sense donar-se importància, a diferència de l’ésser humà, procliu a l’egoisme i a la cobdícia. L’esperança l’hem de buscar en el seu revers, en la generositat o l’empatia. Fa dècades que la Terra emet senyals d’alerta. El seu cicle vital està embussat. Podem seguir col·locant benes a les ferides, però això ja no és suficient. Cal anar més enllà. La mirada es dirigeix al nostre interior, i en una nova –o vella?– relació amb el planeta i amb nosaltres mateixos. Una vinculació que impliqui harmonia i respecte, mesura i equilibri. Som una part de la Terra, no els seus amos. Potser si la penséssim com un tot orgànic, un ésser viu que pateix i al qual cal escoltar amb atenció, no li faríem segons quines coses. El creixement i el consumisme sense límits ens porta a la ruïna. No és compatible el moviment accelerat d’una part de la humanitat amb una Terra que habitualment flueix amb tranquil·litat, amb els seus canvis, ritmes i pauses. Aquest nou vincle cerca superar fronteres i ideologies, i afavorir el diàleg entre cultures. Som conscients dels perills i de les mancances que hi ha, però no fem prou per evitar-los. Serem la societat més egoista de la història?
Vic (Osona)